El feminisme ens fa avançar en oportunitats
Secretària general de CCOO de les Terres de Lleida
El 8 de març de 1857, l’incendi d’una fàbrica de camises de Nova York va marcar, per sempre, la lluita pels drets de les dones. Una lluita difícil i prolongada en el temps, de la qual cada generació ha anat heretant la necessitat de continuar lluitant pels nostres drets i per deixar una societat més igualitària a les futures generacions.
El 8 de març del 2018 hi va haver una mobilització sense precedents en la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones. Un 8 de març que va condicionar les estratègies polítiques de tots els partits polítics i va remoure consciències en tota la societat. Els diferents partits van dissenyar tot una sèrie de polítiques socials pensades per a les dones i en tots els diferents mitjans de comunicació i les xarxes socials es van debatre quin tipus de feminisme defensaven uns i altres. Es va veure clarament que la igualtat entre homes i dones no existia.
El 8-M va venir per quedar-se, no va ser una moda passatgera, sinó que ha esdevingut un canvi social imparable. Va ser un dia emocionant, els carrers es van tenyir de lila i vam poder constatar que la força d’anar totes juntes fa possible que les coses canviïn. I aquesta ha de ser l’essència de la lluita que vam heretar de les nostres padrines, de les nostres mares, la lluita col·lectiva i organitzada per defensar els nostres drets.
Som al 2021 i seguim sense canvis significatius. La violència masclista no ha disminuït, la bretxa entre homes i dones segueix estant a uns nivells inacceptables, el nombre de contractes a temps parcial de les dones multiplica per tres el dels homes i la temporalitat laboral de les dones supera quatre punts la dels homes. A tot això, l’extrema dreta ha donat peu a tergiversar el que és la violència de gènere, a qüestionar la necessitat del moviment feminista i a posar al límit el que és socialment acceptable.
La crisi sanitària de la COVID-19 ha agreujat les condicions de vida de les dones, de les que viuen confinades amb els seus maltractadors, de les que fan feines precàries i així i tot ha quedat palès que són tasques essencials per a la sostenibilitat de la vida de les persones, de les dones en situació administrativa irregular que tenen un treball no declarat, sense drets laborals ni dret a cap tipus de prestació…
La crisi econòmica derivada de la COVID-19, per tant, té cara de dona. Som nosaltres les que patim la destrucció d’ocupació, les que hem patit una sobreocupació en les tasques de la llar… I com en totes les crisis, aquesta també ha eixamplat la desigualtat entre homes i dones.
La igualtat no és solament poder escollir el que vull ser o el que vull fer; per escollir, ser-ho o fer-ho, és necessària una societat igualitària en drets, però també en fets.
Els drets s’han de convertir en fets, i els fets s’han d’extrapolar a tots els àmbits de la nostra vida. Ens queda molt camí, i per això hem de continuar reivindicant els nostres espais a la cultura, al món educatiu, als mitjans de comunicació, als treballs, a la política…
El feminisme ens farà avançar en oportunitats, en una vida digna i en una societat més democràtica.
