La preocupació del primer ministre japonès

En Fumio Kishida, primer ministre japonès, està preocupat i amb raó. A principis d’any alertava que el país estava a punt del col·lapse degut a la baixa natalitat. I és que amb una població de cent vint-i-cinc milions d’habitants va tenir menys de vuit-cents mil naixements el 2022, provocant una reducció de la població d’un 0,43%. Amb aquestes xifres, el país tem no poder mantenir les seves funcions socials principals. Poca broma.Per una banda, naixen poques criatures, l’esperança de vida augmenta i els serveis socials s’incrementen, i per l’altra, el país està ancorat en uns valors tradicionals que dificulten la igualtat de gènere o la immigració. Quan penso en Japó, em ve al cap ordre, seguretat, silenci, pau, rituals, longevitat i moltes altres coses que fan que el país estigui al podi dels països que vull visitar (la Covid i els jocs olímpics no ho han posat fàcil). Totes aquestes coses que en un principi són positives tenen una doble lectura i a dia d’avui podrien estar penjant d’un fil.La natalitat no augmentarà per art de màgia. En Fumio Kishida anunciava, l’1 de juny d’aquest any, ajudes per un valor de vint-i-cinc milions de dòlars a les famílies per fomentar la natalitat. D’on sortiran els diners no està clar. I és clar que l’aspecte econòmic juga un rol fonamental en les decisions de tenir descendència, però no és l’únic. Les carreres professionals, el saber que les generacions actuals viuran pitjor que les anteriors, la incertesa econòmica, la inestabilitat, independitzar-se més tard, així com un grapat de raons més no anima. Sense joventut, com paguem les pensions? Qui tira del carro? Qui innova? Al maig celebràvem a Lleida Divergents, de singulars a imprescindibles i ens quedava clar que la diversitat és un actiu estratègic i el talent un element competitiu clau. Ni una moda, ni quelcom que queda bé en la política de responsabilitat social corporativa de les empreses, sinó una contribució directa a la supervivència de les empreses i al compte de resultats. Els problemes que afronta la tercera economia mundial no ens són aliens. Espanya i Itàlia estan al capdavant dels països europeus amb la taxa de natalitat més baixa. La solució al problema segur que no passa per tenir societats més tancades ni per discriminar una part de la població. D’aquí que cal anar amb compte amb els discursos populistes que parlen sobre els temps passats que eren millors i alerta amb què són diferents a nosaltres. O amb fenòmens com l’edatisme, és a dir, la discriminació per edat a optar a llocs de treball, que al nostre país se situa als quaranta-cinc anys. Prejudicis que com a societat no ens podem permetre si volem mantenir l’estat del benestar.Sols som molt poca cosa, ens necessitem tots.