Capiscar, Àngel Jové
Poc amant dels esdeveniments socials, els darrers anys d’activitat d’Àngel Jové s’han caracteritzat per la discreció, reserva que no amaga una trajectòria artística inclassificable, enormement creativa i força singular en el nostre panorama artístic. Angel Jové és el darrer de tota una generació d’artistes que van personificar els canvis i les inquietuds trencadores d’una societat, com la lleidatana, que es desvetllava de la nit de la dictadura. L’afirmació de contemporaneïtat que sempre el va acompanyar i el seu perenne inconformisme el van dur a l’experimentació constant en el seu treball artístic, en tots i cadascun dels seus registres creatius (pintura i fotografia, il·lustració i disseny, videoart i cinema, instal·lacions i objectes artístics). Temps hi haurà per explicar i analitzar cadascuna d’aquestes facetes, que ben segut engrandiran la vàlua del seu llegat. En el meu record queda un dels meus primers treballs com a tècnic del Morera: el muntatge braç a braç de la seva exposició retrospectiva, amb motiu de la concessió de la Medalla Morera, on destacaven unes obres que el diferenciaven ja clarament dels llocs comuns de l’art del moment. Però el que més em va colpir en aquell moment va ser la seva marcada i ferma personalitat. El darrer contacte ha estat amb les converses per incorporar a la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani les Polaroid del viatge que va fer per les terres de Ponent (1989) amb els seus amics Carles H. Mor i Benet Rossell, que dibuixen un univers de referències creatives del Ponent català, part indissoluble de la seva persona i obra, i que podran contemplar-se en l’exposició que obrirà properament la nova seu del Museu. Et trobarem a faltar a “lo país de Maialussa”.