La vida i l’univers

La vida sembla un accident prodigiós que es manifesta en formes i en condicions ben diverses. Ho constatem al nostre planeta quan s’exploren grans profunditats oceàniques o ens endinsem en deserts. La descoberta per un equip encapçalat per Guillem Anglada-Escudé, de Proxima Centauri b, el planeta exterior al Sistema Solar més proper a la Terra, a 4’5 anys llum, amb unes característiques que el fan compatible amb la vida, ha suscitat un comprensible entusiasme científic i ha desencadenat elucubracions sobre la possibilitat que hi hagi vida i sobre una hipotètica colonització d’aquell planeta. Aquestes reaccions ens parlen del comportament humà, de l’anhel insaciable de comprendre i de la pulsió expansiva i dominadora. A hores d’ara les tecnologies disponibles fan del tot impensable un desplaçament de cap persona per a un viatge que requeriria 30.000 anys, un lapse de temps que ens situaria, en la perspectiva del passat, al període de l’extinció dels neandertals. I convé recordar que, si l’univers que coneixem té aproximadament 13.800 milions d’anys i la Terra en té uns 4.500 milions, la nostra espècie s’origina fa només 200.000 anys. L’univers té unes dimensions tan enormes que en deduïm una probabilitat alta de vida en diferents planetes o satèl·lits. Constantment ens sorprèn i ens impressiona la ment humana en tot el que és capaç de concebre i realitzar. Però alhora hi és evident el límit de la pròpia experiència, que condiciona en excés el nostre punt de vista. Ens n’adonem en aspectes tan evidents com la representació en cossos humans, amb barba inclosa, de la divinitat. Ve a tomb recordar Xenòfanes quan assenyala que “si els bous i els cavalls (...) tinguessin mans, i amb les mans poguessin pintar i realitzar les obres que fan els homes, els cavalls pintarien imatges de déus semblants a cavalls, i els bous semblants a bous, i plasmarien els cossos dels déus de la mateixa manera que els seus, cadascun segons el propi aspecte.” Cal celebrar que els camins del coneixement s’eixamplin i que posem a prova els nostres propis límits, per esforçar-nos a superar-los, però sense oblidar mai de tenir cura del que tenim a tocar i de l’infinit que ens envolta.