Deixa’m tornar-te a dir

Mariona Sagarra té una de les veus més càlides i generoses de registres i matisos de la cançó catalana. Amb una tècnica excepcional i plena de recursos, la seva obra no esdevé un mer experiment formal, tot i les seves immenses possibilitats interpretatives. Sempre hi ha veritat a les seves cançons, que poden anar, com la vida, del joc alegre a la desolació esfereïda. L’obra de Mariona Sagarra defuig la banalitat o la frivolitat. Amb una trajectòria sòlida i fecunda, acaba de publicar, acompanyada d’una forma brillant per Raül Costafreda, Deixa’m tornar-te a dir, un disc íntegrament concebut sobre poemes de Montserrat Abelló. Traductora magistral de Sylvia Plath, poques escriptores com Abelló han sabut expressar d’una manera tan directa i perdurable el goig i la perplexitat de ser des dels ulls d’una dona. Abelló és intel·ligentment planera i propera. Sagarra i Abelló van mantenir una intensa amistat els darrers anys de la poeta. Van construir espais de complicitat i sintonia d’una naturalitat i d’una proximitat màgiques. A Deixa’m tornar-te a dir, en trobem el testimoni preciós en unes composicions que neixen de l’essència de dues personalitats que s’aproximen a la vida des de generacions i existències diverses però amb una mirada confluent. Al disc, a més, emergeix en diverses ocasions propícies la veu de Montserrat Abelló, que encara fa més singular i meravellós aquest diàleg tan honest i commogut. Podem sentir-la, per exemple, parlant-nos de la relació decisiva entre vida i escriptura: “Cada nit un poema./ Sobre el full solitari/ la mà es mou”. Mariona Sagarra aconsegueix el prodigi de fer-nos sentir a tocar de Montserrat Abelló. Sagarra se’ns hi mostra íntima i subtil, capaç de dur-nos de la mà fins als racons més recòndits del món d’Abelló, des del desig a l’absència, des de l’experiència del temps als fonaments ètics i als valors cívics. Apassionada, Montserrat Abelló ens hi confessa “Estimo tant/ la vida/ que la faig meva /moltes vegades” i a Copa de passió expressa la força que fa que “vida/ i desig siguin/ tot u, i / la raó s’esfumi/ en el deliri”. A Deixa’m tornar-te a dir gaudim d’un viatge lluminós a través dels poemes i els dies de Montserrat Abelló.