La bellesa, una mirada oriental

La visió dels països occidentals s’ha percebut com a hegemònica i sovint s’ha desatès altres realitats essencials per entendre d’una manera integral el llegat humà. Ho constatem, posem per cas, amb la pintura o la literatura, perquè són pocs els occidentals amb coneixements consistents sobre la tradició d’aquestes expressions artístiques en altres geografies. És veritat, però, que la societat europea ha eixamplat els seus horitzons gràcies a la interrelació culturalment fecunda amb altres pobles i a la globalització. Un dels països que millor ha sabut incorporar aquest bagatge és França. Hi han cercat refugi personalitats eminents com el pensador d’origen xinès François Cheng, que escriu sobre la bellesa o la mort. Per a Cheng la bellesa no té una dimensió només estètica, sinó també espiritual, perquè és enaltidora. La bellesa ens uneix a la vida, la dignifica. Ens commouen el cel estelat, l’albada i el crepuscle,... En el món occidental l’art ha dedicat molta atenció a la reproducció del cos humà, sovint idealitzat, i singularment del rostre. N’ha escrutat el misteri i la capacitat expressiva. Per a Cheng la bondat és bella, tot i que no sempre la bellesa transmet bondat. En la bellesa hi ha un diàleg entre una presència i una mirada. La bellesa suscita la bellesa. Des de la perspectiva oriental, la natura no és una entitat inerta i passiva. La recerca de la bellesa de la forma i de l’estil distingeix l’obra d’art d’altres produccions humanes. Per al món oriental, l’harmonia i la proporció són regles essencials. François Cheng ens parla dels principis orientals de la interacció unificant, que exemplifica en la línia d’horitzó que separa Cel i Terra o en el moment en què el pinzell entra en contacte amb la tinta; de l’esperit o l’ànima, que associa a una onada, a un alè rítmic on es troben la puixança, la receptivitat i l’espai de confluència, i de la ressonància divina, és a dir, la qualitat suprema a què aspira l’art per desafiar el destí i la mort, per transcendir l’experiència concreta i la realitat rutinària. Per als xinesos la bellesa esdevé sublim en la trobada profunda de dos éssers o la que neix en el reconeixement de l’esperit humà amb l’univers.