Tornar al passat

Una de les experiències decisives és afrontar la pèrdua de facultats, el contrast entre les expectatives i les possibilitats, la consciència del desencaix entre el temps personal i el temps històric. Amb aquestes impressions et deixa la lectura de La ciutat de ningú, el darrer llibre d’Antoni Vidal Ferrando, una obra magistral que acredita la singularitat i la qualitat de la seva veu literària. La ciutat de ningú és un monòleg del fill desesperançat d’un falangista que des d’un present que se’ns fa ben proper (“els Borbons sempre han pecat d’ingratitud i d’una immensa voracitat sexual”, “m’entendreixen els gests humanitaris del pontífex nou”, “hi ha una epidèmia de diplomats socials”, “tothom vol ser europeu i ningú de casa seva”,...) fa inventari d’obsessions (alienígenes, búfals, la fascinació eròtica per la seva tia Olga,...). La successió de divagacions, sovint desendreçades, d’un personatge que té com a principals interlocutors el seu psiquiatre i el seu gat, incorpora la perspectiva crítica de l’autor, de vegades en clau d’humor, sempre des d’un humanisme que qüestiona la crueltat i que s’endinsa pels laberints de l’ànima amb subtilesa i sense oblidar la dimensió lírica. El qui s’identifica amb els guanyadors de la Guerra Civil (“si els seus haguessin guanyat, el trenta-sis, tots parlaríem rus i saludaríem amb el puny estret”), es troba desubicat en una modernitat incompatible amb el franquisme. Però, Vidal Ferrando no cau en la temptació de la caricatura de traços esquemàtics i sap retratar la complexitat d’un home conservador (“el món ja no està per refinaments”) i poruc, desorientat i commogut. Amb un llenguatge expressiu i riquíssim, Vidal Ferrando dibuixa amb precisió una figura en penombra arrapada a la memòria (“sempre torno al passat”, “eren dies més sòlids, més rotunds”) que des de l’ara percep que “el futur s’eternitza i té els llavis negres” i viu la soledat “com un pou d’aigua negra”. Llegir Vidal Ferrando és una experiència perdurable, per la densitat de la seva mirada i per la sensibilitat que arreu ens sorprèn amb espurnes colpidores de saviesa, de bellesa i d’emoció. Us n’ofereixo un tast: “la ciència és una partida d’escacs amb el caos”, “fa temps que els arbres ploren”,...