La construcció humana

L’Univers que coneixem, si partim de l’anomenat Big Bang, té 13.800 milions d’anys i el nostre planeta, integrat al Sistema Solar i a la Via Làctia, en té 4.540. L’espècie humana té l’origen fa només 200.000 anys. Gairebé nouvinguts i tanmateix la nostra empremta a la Terra és profunda. Dominem els altres animals, explotem els recursos naturals, lluitem reeixidament contra malalties, formulem hipòtesis científiques consistents sobre el que ens envolta, desenvolupem tecnologies que multipliquen les nostres capacitats, creem bellesa amb els llenguatges de la música, les arts visuals, la paraula,... La construcció humana no ha deixat de progressar a través dels segles, malgrat la destrucció de les guerres o dels desastres naturals. I fins i tot podríem afirmar que en alguns aspectes s’ha accelerat, tot i que no hem après a contenir la crueltat o la cobdícia. Eudald Carbonell ens recorda el llarg camí que ens queda per recórrer en la humanització. Un dels àmbits on l’acció humana es fa més evident són les institucions, que es comparteixen i defineixen arrels i horitzons que uneixen persones diverses. D’una manera més o menys rellevant, tothom participa d’institucions amb vocació de perdurar. A Catalunya n’és un exemple la Generalitat, associada a la Diputació del General establerta a mitjan segle XIV. Si les institucions són expressió de continuïtat, s’imposa una reflexió sobre el paper que hi compleixen les persones. De vegades la història s’ha confós amb una llista de monarques i la microhistòria ens ofereix claus valuoses per interpretar el passat sense esquematismes simplistes. Però en la vida de les institucions cal valorar la contribució de cadascú, si no volem acabar, des d’una fredor asèptica, introduint-hi un factor deshumanitzador. Les institucions, les impulsen, les orienten,... persones, encara que incideixin sobre molta gent i que estiguin destinades a persistir. Les institucions són plasmacions d’una obra col·lectiva, però massa sovint la nostra visió de les institucions, que no han de quedar situades rere murs infranquejables, n’obvia la naturalesa instrumental i les distancia de la dimensió humana concreta, on van ser imaginades i on troben el seu sentit.