L'hivern dins les venes

La poesia catalana actual aporta a la literatura europea algunes de les seves veus més altes. Succeeix amb l’escriptor mallorquí Antoni Vidal Ferrando, autor d’Aigües desprotegides. L’obra dels grans poetes ens expressa i ens acompanya. Ens ajuda a estimar la vida en el seu gest de llum i ens consola quan les ferides que ens produeix ens porten a prendre consciència de la nostra vulnerabilitat. Vidal Ferrando, nascut a Santanyí l’any 1945, escriu a Aigües desprotegides “duc l’hivern a les venes” o “Som tot el que he perdut”. Hi respira arreu una evocació de la memòria, vinculada al paisatge (“l’hivern que va fer neu”), als absents (“la tomba dels pares”, “Aquest viatger és el pare”),... En aquests textos, que van succeint-se a les pàgines del llibre amb la cadència d’un ritme contingut, precís i intimista, Vidal Ferrando ens meravella amb imatges d’una potència i d’una riquesa visual enlluernadores. Ens hi parla de “la seda negra dels núvols”, d’uns “ulls de sílex”, de “la mar que blanqueja” o ens explica que “Ja dansen els cavalls de la nit.” Resseguint Aigües desprotegides ens capbussem en una reflexió lúcida i a cops descarnada sobre la humanitat, però hi emergeix constantment la tendresa i la serenitat. Lluny de temptacions sentimentals o ensucrades, Vidal Ferrando tampoc no cau en el parany de la poesia caòtica o torturada. No exempta de dramatisme, hi alena saviesa i s’hi esquiva l’exageració emfàtica. Els escriptors es nodreixen de l’experiència, però també de les seves lectures. L’univers personal i literari d’Antoni Vidal Ferrando s’eixampla amb autors amb un món propi tan rellevants com Montaigne, Akhmàtova, Conrad, Mansfield, Leopardi, Borges, Ginsberg, Pavese, Montale,..., que apareixen esmentats dins d’Aigües desprotegides, un volum que adquireix de vegades un to nostàlgic i fins i tot elegíac, palès en versos com “El temps s’enteranyina dins els ulls”, “Jo cerc les teves mans i no les puc escriure”, “Vendrà un riu i s’endurà els nostres gemecs”,... Celebrem tenir entre els nostres poetes contemporanis algú que, unit profundament a la naturalesa, és capaç d’estremir-nos quan diu: “Fa fred i surt dels ulls dels ocells” o “els peixos dansen com si jo m’hagués mort”.