Art i humanitat

La humanitat, d’ençà que en conservem rastres, ha sentit l’impuls d’expressar-se artísticament. Des dels anònims pintors rupestres, com al Cogul o Ulldecona, que plasmaven sobre la roca escenes de dansa o de caça, fins als creadors contemporanis, que qüestionen la condició humana i que ho fan fent-hi confluir l’esperit crític, l’emoció trasbalsadora i la dimensió estètica. Apressats per la successió de fets i de notícies, tendim a la superficialitat, a la banalització. L’art ens en rescata i ens confronta amb el que és de debò perdurable i configurador. L’art ens rehumanitza quan, arrecerats rere les nostres rutines, ens anem tornant impassibles. Màrius Sampere va dir: “D’aquí a molts, molts anys, quan al món només quedarà una cosa, que no serà ni el món ni cap cosa, hi haurà, surant com un núvol, un fantasma: L’art. Potser l’art que ha estat, potser l’art que serà, potser l’art que havia de ser.” És a través de l’art que podem reconstruir el destil·lat, l’essència de la humanitat. A l’art es desa la memòria del que ha il·luminat l’esperit humà a través dels segles. Quan examinem la creativitat artística contemporània, constatem la seva esplèndida diversitat, on es conjuminen originalitat i tradició, talent i tècnica, agosarament, imaginació, reflexió i saviesa. Hi observem el compromís cívic pel que fa als immigrants que fugen de la misèria i les guerres. L’art s’hi solidaritza. Ho ha fet també a l’hora de denunciar l’actuació policial contra els qui anaven a votar l’1 d’Octubre i l’empresonament de líders socials i polítics catalans que en cap moment han propugnat el recurs a la violència i que s’han vist tractats com una banda criminal. Però l’humanisme de l’art apareix sovint també com a territori des d’on canalitzar amb resiliència daltabaixos individuals que deixen en una situació de vulnerabilitat extrema els qui en pateixen: per la mort de persones molt properes, per discapacitats o malalties greus. I és precisament des d’aquesta vocació humanista que, sense abandonar l’afany d’indagació formal, veiem com es reprèn, a vegades en diàleg amb la fotografia, una certa forma de figuració, que no cerca la reproducció de la realitat, sinó reflectir-ne l’alè, transmetre’ns-en l’emoció.