Semideus

Anna Gual, nascuda l’any 1986, és una de les poetes més personals i interessants de la seva generació. Ha publicat fa ben poc a LaBreu Edicions Altres semideus, el volum que tanca la trilogia Arrel Trinitat, després de Molsa i El tubercle, tots dos del 2016. Anna Gual té el coratge i l’honestedat de defugir la temptació d’adscriure’s a modes fugisseres i cerca amb rigor i coherència el seu propi camí. Profundament unida a la vida i al seu gest, transmet als seus versos un vincle radical i conscient amb la naturalesa que ens envolta i ens integra (“Potser ningú mai sabrà per què/ els arbres es connecten sota terra”), però també amb l’univers, que, immens, ens mostra al seu rostre d’infinit el fil de llum que uneix des del present l’origen i el destí. Identificada amb l’experiència complexa de la contemporaneïtat, Anna Gual se sent colpida per la ferida del temps (“La història ens va escrivint/mentre ens esborra”) i es concep lúcidament com a baula del corrent incessant de les generacions (“Tu sempre has habitat tots els temps./ Sempre m’has viscut a dins”, al poema Re-re-re-besàvia). Hi insistirà al final del volum: “La mà/ de la meva àvia/ s’obre igual/ que la mà d’un nadó” o “El darrer so que sentiré quan mori/ serà el crit que vaig fer al néixer”. Intensament atreta per la força de l’invisible, anota: “L’invisible/ ens guarirà”. A l’epíleg que clou el llibre, Susanna Rafart es refereix amb encert a la poètica d’Anna Gual com a “clara, tallant, sense elements retòrics”. Rafart hi parla, així mateix, d’una “nova espiritualitat”. Gual desconfia de les aparences: “Tan fals com la realitat”. Fins i tot arriba a afirmar: “Si vivim/ és per fugir”. La poesia concisa i precisa d’Anna Gual té una dimensió reflexiva. Hi fa peu per pensar-se. Escriu: “Construirem una casa/dins el cervell./ L’ajudarem a viure”. La poesia d’Anna Gual és esperançada, però no evita confrontar-se amb la mirada de la mort (“La mort és tan gran/ que només n’hi pot haver una”) i amb la solitud: “Fins i tot l’home sol/ s’ha citat amb la finestra”. I reivindica les dones-llanterna, de les quals Rafart, associant-hi Anna Gual, explica: “Són les veus de les dones-llanterna, les veus que, desarrelades d’un món factici, ja no imploren, sinó que enlluernen”.