Canu, poeta de l'Alguer

De vegades, quan ens referim a l’àmbit lingüístic català, obviem la realitat algueresa. A l’illa de Sardenya, vinculada a la corona catalanoaragonesa des del segle XIV fins al XVIII, hi ha una ciutat, l’Alguer, on el català s’ha mantingut com a llengua pròpia fins avui, convivint-hi amb el sard i l’italià. L’any 1960 una expedició integrada per intel·lectuals i membres de la societat civil va arribar amb vaixell a l’Alguer i va ser rebuda pel seu alcalde i per milers de ciutadans. Des d’aleshores, amb més o menys intensitat, s’han construït espais de col·laboració amb l’Alguer en el camp lingüístic, cultural i educatiu, però també pel que fa al turisme i les activitats econòmiques. La Generalitat de Catalunya hi va obrir una delegació, tancada per l’aplicació del 155 i represa amb el Govern Torra. Personalitats clau a l’hora de fer possible des de Catalunya el treball en comú han estat Pere Català Roca, Joaquim Arenas, Joan-Elies Adell, Pere Mayans... Pel que fa a l’Alguer podem mencionar noms de lingüistes, cantants i escriptors com Rafael Caria, Antoni Nughes, Francesc Manunta, Enzo Sogos, Antonello Colledanchise, Antoni Arca, Luca Scala, Carmela Frulio, els germans Guido i Aldo Sari, Claudio Sanna, Franca Masu..., però també activistes decisius com Pasqual Mellai, Antoni Martinelli, Irene Coghene... L’edició del llibre Ànimes precioses del poeta alguerès Antoni Canu ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos en un autor indispensable. Avui la poesia algueresa compta amb figures d’una qualitat extraordinària. Resulta recomanable l’antologia de Joan-Alies Adell La tercera illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013). Canu, nascut a la ciutat sarda d’Ocier, va adoptar el català en anar a viure a l’Alguer i ha assolit una profunditat humana i poètica excepcional. La seva obra impressionant neix arrelada a la terra i reflecteix una mirada que respira mediterraneïtat, però també un diàleg amb la tradició i amb grans autors contemporanis. Podem percebre-hi, per exemple, ressons de Walt Whitman o de Derek Walcott. Canu ens colpeix amb versos com aquests: “com un asceta he llegit/ lo llibre de la terra” o “Jo me senteix/ arrelat a la terra/ i les sues venes/ són les mies venes”.