Alcover, un clàssic del XX

En el procés de recuperació i de consolidació de la literatura catalana que es va produir en el tombant dels segles XIX al XX, resulta fonamental l’aportació de l’anomenada Escola Mallorquina, que, situada a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme, entre el romanticisme i el classicisme, va fer possible l’arrelament de la normalització del català com a llengua poètica a les Balears. Entre les figures més notables d’aquest moviment podem esmentar Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. El poeta i intel·lectual mallorquí Joan Alcover havia començat la seva trajectòria com a escriptor en llengua castellana, sense reeixir a construir una obra prou convincent i reconeguda. Després, als primers anys del segle XX, Alcover adopta el català, que era la seva llengua materna, com a llengua de cultura. Ho fa enmig de les tragèdies personals successives que van capgirar el curs de la seva vida, amb la mort de la seva primera dona i de quatre dels seus cinc fills. El poeta retòric en castellà es va convertir en un impressionant poeta en català: “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.” No es tracta, doncs, només d’un canvi d’idioma, sinó també de veu, en un exercici d’honestedat que el va dur a escriure alguns dels millors poemes del seu temps, com Desolació o La relíquia (“Faune mutilat,/ brollador eixut,/ jardí desolat/ de ma joventut”), en què emergeix la mirada subjectiva d’un jo personal intens i corprenedor, modern i valent. L’escriptor minuciós s’eleva literàriament colpit per l’experiència trasbalsadora del seu propi abisme. En parla el llibre excel·lent d’Andreu Gomila Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca. Alcover va ser un regidor i diputat liberal que va evolucionar cap a un catalanisme moderat. Sobre aquest aspecte, Gomila escriu referint-se a Alcover: “Queda clar, doncs, que prefereix constituir-se en l’heroi d’un país petit en ebullició que no pas en un poeta perifèric d’un gran imperi acabat.” I, de fet, l’himne de Mallorca, amb música d’Amadeu Vives, neix d’un poema d’Alcover, La Balanguera, inspirat en una cançó popular i que transmet un esperit de ressorgiment: “I de la nova primavera/ sap on s’amaga la llavor.”