Jean Portante

Al costat de la figura eminent d’Anise Koltz, la poesia de Luxemburg té noms tan destacats com Jean Portante. Ara tenim l’oportunitat d’aprofundir-hi per la publicació a La Garúa de la recopilació La reinvención de la sombra, un volum dividit en sis parts i on han intervingut vuit traductors diferents. Ja des de la dedicatòria, a San Demeterio, poble situat a prop de L’Aquila i afectat pel terratrèmol del 2009, es fa notori un dels vessants del conjunt, el que ocupa la part cinquena, des dels vincles de Portante als Abruços italians: “¿Cómo vivir con tantas raíces en ruinas?” Ens trobem davant d’un autor que tensa el llenguatge fins a transgredir-lo perquè esdevingui més expressiu, que genera cicles de poemes per la repetició dels inicis, que qüestiona l’aparença per fer-ne emergir una realitat més autèntica. Portante s’allunya del que és previsible per capbussar-nos en un món visual que té a cops una dimensió surrealista. Però el seu propòsit no es limita al joc formal, sinó que hi és omnipresent una mirada commoguda. Portante ens explica que

“Tiembla la tierra antes de partir./ Tiembla de espanto. Es así como desaperece la/ semilla del tiempo.” A la segona part recorre amb insistència a la la caiguda de les fulles. Hi llegim: “Cae una hoja y se diría que la vida/ está haciendo cola delante de la muerte” o “Cayó una hoja como cae/ el ala del sol cuando ya no vuela”. A Portante, la memòria és un aspecte fonamental. Se’ns fa evident a la tercera part: “Así trabajaban los padres de este lado/ del jardín envejeciendo como manzanos”, “No son las cruces que señalan las tumbas/(...) son acaso las sábanas que mi madre extendía sobre la hierba” o ”A veces si se desviaba levemente la mirada/ se veían niños que bajaban la cuesta (...) Yo también los veo hoy/ y entre ellos hay uno que se me parece”. Els poemes que integren la part quarta comencen amb un interrogatiu. N’incloc dos exemples magnífics: “Por qué la luna/ da la espalda/ al sol y juega a ser/ la mitad de la tristeza” i “Por qué lo que cae/del ciprés no es/ un fruto maduro sino/ una concha de tiempo”.

Tanca el volum un sonet que a cada poema té un vers menys. El darrer és: “A veces detrás de la puerta un silencio se desnuda.”