Els vius

Viure comporta afrontar la mort, que, d’una manera més o menys conscient, tenim sempre a prop. Les guerres que tan dramàticament han marcat la història de la humanitat trenquen, a més, l’equilibri precari entre vida i mort i escapcen o capgiren les trajectòries dels qui s’hi veuen implicats. L’últim conflicte bèl·lic que ha sofert Catalunya és la Guerra Civil, i les ferides que va deixar, vuitanta anys després de la seva fi, encara perduren. De la Guerra Civil, de la crueltat absurda que s’hi escampava, de la desesperació que s’hi respirava, de l’esforç tenaç per superar-ne les conseqüències tràgiques tracta la primera novel·la de Joan Santanach, Els vius. Fins ara coneixíem sobretot Santanach com a filòleg i per la seva condició de comissari de l’Any Llull. Si des d’un punt de vista acadèmic Santanach ha excel·lit com a medievalista, com a narrador ha triat un període més proper. Ho ha fet a partir d’un personatge, Carmen, vídua d’un coronel lleial a la República afusellat, com el general Batet, a Burgos per les forces rebels del general Franco. La protagonista esdevindrà primer l’amant d’un tinent franquista que morirà travessat per una bala al front d’Aragó i després d’un general que assumirà responsabilitats rellevants a la Batalla de l’Ebre i durant la postguerra i que morirà també d’una manera sobtada. Els vius és un llibre que té un escenari geogràfic i temporal definit, però el bagatge humanista de Santanach ens remet a la mirada dels clàssics. En un anar i venir a través dels episodis que determinen el destí de Carmen, passat i futur s’entrellacen en un camí que en va perfilant amb precisió torbadora la fortalesa i la fragilitat. Ja al final, Carmen s’hi refereix: “Per un moment em va semblar que passat i futur s’unien, barrejats en un únic gest, indistingibles.” L’ètica i la moral s’hi supediten a una lluita aferrissada contra el naufragi a què Carmen sembla inexorablement condemnada. El desig hi exerceix un paper destacat. Carmen administra de vegades amb astúcia, però en altres ocasions amb resignació, la fascinació que susciten el seu cos i la seva personalitat. Santanach, a més, aconsegueix atrapar el lector amb una prosa construïda eficaçment, un ritme narratiu ben resolt i unes descripcions intenses.