Diàleg?

La convocatòria d’eleccions generals per al 10 de novembre constitueix una nova demostració de la rigidesa de la política espanyola i de les dificultats per incorporar el diàleg a la manera de gestionar les situacions complexes. D’ençà que la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional va obrir la capsa de Pandora, la inestabilitat s’ha instal·lat a la política espanyola. Des de l’aparició del lideratge d’Aznar a la dreta espanyola, el carro d’una entesa raonable entre Catalunya i Espanya no ha deixat d’anar pel pedregar. Amb la majoria absoluta d’Aznar es va desencadenar un procés d’involució política i jurídica que el president Maragall va intentar redreçar amb l’Estatut del 2006, però Espanya té unes limitacions aparentment insuperables per reconèixer la seva pluralitat.

Quan les institucions espanyoles parlen de violència per referir-se a l’independentisme estan retratant la violència de la seva pròpia mirada. Els fets de l’1 d’Octubre ho certifiquen. L’escenificació de les detencions del 23 de setembre ho corrobora. L’anècdota del daltabaix que es va produir perquè després de la final del mundial de bàsquet el pare de Ricky Rubio es va adreçar en català al seu fill resulta concloent. Que des d’Espanya no es visqui com a normal el que és real i del tot natural, l’ús del català entre catalanoparlants, reflecteix una actitud de negar-se a acceptar l’existència de l’altre, de viure la mateixa condició de l’altre com una circumstància inassumible. D’això a Europa vam patir durant el segle XX episodis terribles de conseqüències esfereïdores i destructives. Fets com aquest fan encara més grotesc el qualificatiu supremacista en boca dels pretesos constitucionalistes per desqualificar dirigents catalanistes.

La duresa de la política espanyola respon a una manera de ser d’una part dissortadament significativa de la societat espanyola, massa propícia a l’agressivitat i massa poc predisposada a la transacció i a l’entesa. Pedro Sánchez torna a posar Espanya davant del seu mirall i la imatge que en resulta convida al pessimisme i alimenta el sobiranisme entre els catalans, incòmodes dins d’una Espanya on Catalunya només val si és invisible. Ens esperen temps agres.