Embellir el món

Hi ha escriptors i artistes orientats a la creació de bellesa des de la convicció que, d’aquesta manera, contribueixen a dignificar l’existència humana. Aquest és el cas de Vicenç Llorca, que ha publicat una obra poètica, narrativa i assagística important. Ara s’ha editat, amb el títol La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019), una selecció dels seus poemes amb la particularitat que n’inclou reeixides versions castellanes a cura de traductors acreditats. El volum, encapçalat per una pintura del gran artista Joan Pasqual, ens arriba a les mans amb un pròleg de Josep Maria Ripoll i un epíleg d’Àngels Gregori. Quan llegim Llorca, hi percebem un home d’una profunda cultura i d’un vitalisme mediterrani. Dins dels textos de Llorca, hi sovinteja l’experiència del viatge, la concepció de la vida com un itinerari que és bo eixamplar amb el coneixement d’altres geografies. En avançar per les pàgines d’aquesta antologia, comprenem la dimensió metafísica i intimista de la producció poètica de Llorca (“D’on hem vingut, on som, cap a on morim”), però alhora són notoris els ponts que obre constantment al lector perquè pugui intuir-hi ressons del seu propi món. En aquesta tria, Llorca ha incorporat alguns dels seus poemes més representatius, com Pregària al Bryce Canyon, que s’inicia així: “Digue’m que no morim,/que només anem a cercar/aigua de lluna” i que té una conclusió magistral en aquests versos: “Digues que no morim,/ que només has anat/ a calmar tanta set que tenim d’astres.” I hi podem afegir És hora de ploure: “Què romandrà de mi que en l’aire prengui forma/ de flama de ponent, o dins la nit auguri/ un pensament nascut en la llum d’una estrella?” Un dels trets que defineixen la poesia de Llorca és la llum, com queda palès en el seu magnífic Confiança de la llum. Vicenç Llorca és, com he assenyalat, un poeta rigorós, però no pas fred. Ben al contrari, la tendresa hi assumeix un protagonisme recurrent. N’és un exemple el conjunt de textos que dedica a l’adopció d’un fill, com ara Venir infant:

“L’infant que viu en mi ha vingut amb tu/.../Quan vens, sóc jo que vinc de mi mateix.” Però la tendresa també té, dins la poesia de Llorca, una expressió nítidament eròtica, com a Olor de foc.