Quan el cel embogeix

Antoni Vidal Ferrando, que és un dels nostres millors autors, ens ofereix ara la novel·la Quan el cel embogeix. Hi retrata un escriptor emmirallat en Marcel Proust i obsedit per un anhel de projecció. Cada nit avança en la redacció d’una crònica per on desfilen els seus avantpassats, un lloro saberut que se suïcida o un fiscal de tics franquistes. Tot plegat respira un aire de desencís, de pèrdua de sentit. Intueix que la literatura perdurable requereix l’autor coratge i passió: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins.” Però la seva visió del món literari és descarnada: “Tots contra tots, tibats, sectaris.” Resseguint les pàgines de la novel·la acompanyem aquest aspirant a geni en les seves cabòries i els seus records. Hi descobrirem el noi captivat per la seva mare (“jo frisava de tornar gran per poder-me casar amb ella”) o la seva devoció per les papallones, que “ja existien a l’època dels dinosaures”. Sap que les obres mestres il·luminen i dignifiquen una humanitat que és capaç de crueltats esgarrifoses. Infeliç (“fa anys que ningú no em guarda les fronteres de la felicitat”), desesperançat, anota: “Només la mar no mor.” Decebut de la condició humana, escriu: “Vivim de pura inèrcia.” Lúcid i escèptic, es mostra incòmode amb relació a la nostra contemporaneïtat, des d’una Europa sense ànima (“Occident es degrada, periclita, negreja, ha perdut el rumb”) fins a una Espanya castissa i esperpèntica (“El fiscal [...] segueix les consignes arbitràries, jactancioses, de la premsa de Madrid: propaga libels, llança anatemes”). Fins i tot, sembla premonitori quan conclou: “Qualsevol dia, tornaran calamitats com el diluvi universal.” Ara bé, aquesta mirada crítica està amorosida d’una ironia intel·ligent, com quan el guacamai, anomenat Capità Flint, canta Els segadors si sent passar el cotxe del fiscal o la furgoneta de la policia o quan ens explica que deixa d’anar a l’església perquè “en tenia tan poques ganes com de cercar petroli, d’estudiar esperanto o d’especialitzar-me en toponímia”. Una de les qualitats d’Antoni Vidal Ferrando és la bellesa del llenguatge. Quan el cel embogeix no n’és una excepció: “Duc les butxaques plenes de crepuscles.”