El magraner

La nostra manera d’aproximar-nos al fet literari s’ha anat transformant des de l’antiguitat. Avui els textos literaris disposen de nous suports tecnològics i podem llegir una novel·la en una tauleta digital o sentir-ne l’enregistrament amb un audiollibre. Però alhora hi ha un qüestionament de les formes clàssiques d’entendre els gèneres. No es tracta només d’un canvi de canal, sinó que hi ha una reconsideració del llenguatge. L’últim llibre de Jordi Llavina, El magraner, va obtenir el Premi Marià Manent de Poesia. Doncs bé, a El magraner conflueixen el vers i una prosa narrativa. Hi trobem un relat sobre un personatge que emprèn un camí sense cap destinació definida. Al llarg del seu recorregut solitari per diversos indrets, coincideix amb dones que l’acolliran fugaçment, en una geografia on la mort serà una presència recurrent, de vegades pressentida, de vegades sobtadament propera. Escrit en tercera persona, des de la perspectiva d’algú que explica el trajecte, amb una notòria dimensió onírica i un to sovint nostàlgic (“l’absència d’una dona el va fer així”), que segueix el protagonista, el text narratiu precedeix i embolcalla els poemes. El llibre s’obre amb la imatge d’una magrana esbadellada que Llavina associa als vitralls de catedral i va esdevenint-se entre boscos i prats, esquivant nuclis urbans, en un seguit d’apunts que ens acosten algú que observa la natura i s’hi capbussa amarant-se’n. S’hi succeeixen pensaments (“si l’aigua corre ja no és lloc, sinó passatge del temps”) i impressions, que es combinen dins del volum amb uns poemes on l’autor, amb un treball formal exquisit, alterna el lirisme i la imatge pictòrica amb la ironia i l’esperit crític. Llavina hi anota: “L’oliva que és un ull que veu la mort”, “el passejant sap que ha arribat a Enlloc”, “no pensis en la cort/d’un rei. El porc és net/de cor. El rei, pervers”... De fet l’escriptura poètica es converteix a El magraner en part de l’argument: “Mira de reprendre el poema antic en la memòria”. El protagonista d’El magraner confessa: “Fujo, diguem, d’aquell que hauria estat o que hauria acabat sent si no hagués emprès aquest llarg passeig”. Quan arribem al final, els versos hi adquireixen un to més greu: “Tu, mort, desert d’eternitat i sorra!”