Volva de pols. Cuca de llum

Teresa Vall Palou és una de les pintores actuals amb un llenguatge més personal i fascinant. Ara s’exposa a la Fundació Vallpalou una mostra de la seva obra recent sota el títol Volva de pols. Cuca de llum. N’és comissària Pilar Parcerisas, que situa la trajectòria de Teresa Vall Palou en el marc de revolució pictòrica que des de Kandinski es rebel·la contra la representació de les aparences. L’art va deixar d’imitar la realitat i es va convertir en una aventura individual, on la intuïció i la dimensió espiritual de l’artista adquireixen una protagonisme decisiu. Teresa Vall Palou és una creadora polièdrica, que ha conreat la pintura, el gravat, l’escultura..., sempre honesta amb ella mateixa, sempre inconformista, amb un anhel constant d’experimentació i de renovació. A les composicions de Volva de pols. Cuca de llum la diversitat de colors té una importància crucial i es projecta sobre la tela, en una mena d’abstracció orgànica, en gotes de llum o en traços vigorosos que sovint produeixen una imatge de volum i moviment, de vida emergint del quadre. Hi conflueixen obres on predominen clarors gairebé aèries amb denses profunditats abissals. Les composicions ens colpeixen i ens captiven de vegades per la lleugeresa que recorda el moviment subtil de les volves fugaces, de vegades per la textura espessa d’uns blaus bituminosos. Els colors ens hi transmeten les emocions de l’artista, però també hi assumeixen una condició reflexiva i estètica. Ho fan quan l’autora desenvolupa formes visuals harmòniques que acullen serenament la nostra mirada i ens conviden a enlairar la ment com si contempléssim un camp ufanós, un jardí exuberant i lluminós. Però també ho fan quan Teresa Vall Palou desencadena davant dels nostres ulls esclats de colors que se superposen i s’agrupen en grumolls o es desfan o s’esfilagarsen. És impossible la indiferència davant d’una pintura que sap tant d’abraçar i de ferir, que irromp davant nostre com un crit esfereït, com l’ombra d’una veu ancestral o com un cant joiós. Aquesta exposició dialoga, a més, amb una altra proposta interessantíssima, Màquines poètiques: Duchamp, Man Ray, Picabia, figures claus per entendre la transformació de l’art durant el segle XX.