Nostàlgia de Déu

Rilke és un dels grans escriptors europeus, però l’associem sovint sobretot a la poesia, com succeeix amb les Elegies de Duino. Lleonard Muntaner, però, ens ofereix ara la possibilitat d’endinsar-nos en un altre dels territoris conreats per Rilke, les narracions breus.

Es tracta de les Històries del bon Déu, en una admirable traducció de Ramon Farrés. Rilke hi recull contes escrits entre el 10 i el 20 de novembre de 1899.

Són textos a cavall entre la creació literària i les rondalles, d’una bellesa extraordinària, que ens fascinen com només ho aconsegueixen els clàssics. Rilke hi escriu per a lectors adults però amb el desig explícit que aquestes històries arribin també a les criatures.

Ho fa des d’una certa nostàlgia de la ingenuïtat de la infantesa i de la presència que hi tenia Déu com a referent i protector. Però arreu hi alena un humanisme autèntic.

Hi fonamenta la lucidesa, la sensibilitat profunda, el treball minuciós de la paraula i de la imatge. Una de les meves narracions predilectes del volum és De com el vell Timotei va morir cantant, per la importància que Rilke hi concedeix a la cultura popular i a la tradició oral.

Resulta, a més, impressionant Una escena del gueto de Venècia, on denuncia aquesta pràctica tan esgarrifosa com irracional que tant de mal ha desencadenat: “Sempre que a l’Estat li sobrevenia alguna desgràcia, es venjava amb els jueus.” Però unes línies més enllà del mateix relat retrobem el Rilke més líric: “Allí on desapareixien s’albirava des d’aquell lloc elevat el que ningú del gueto no havia vist mai encara, una llum quieta i platejada: el mar.” Rilke incorpora arreu una aproximació al món que es nodreix de l’art. S’esdevé amb la pintura (Tiepolo, Giorgione...), però també amb l’escultura de Miquel Àngel, singularment protagonista a D’un que escolta les pedres: “Déu va sentir que també era dintre la pedra, i l’estretor li va fer basarda.

El cel sencer no era sinó una pedra, i ell hi era tancat a dins i esperava les mans de Miquel Àngel, que l’alliberarien.” Rilke, però, ens reserva per al final Una història explicada a la foscor, una veritable obra mestra, la memorable culminació d’un llibre excepcional..