Finestres de la memòria

L’anell és el darrer llibre de Jordi Llavina, un poema de 1.695 versos on, arran d’un sojorn a París, on era la seva filla, obre les finestres de la memòria en una aventura literària d’una gran ambició. El títol del volum remet a l’anell que duu una amiga que l’acompanya en el viatge i en les passejades parisenques i al simbolisme que li confereix (“Avui tot és remembrança/ de quan l’or no era tan vell”), però si parlo de finestres de la memòria és perquè al llarg de les pàgines ens adonem de com Jordi Llavina fa d’aquesta obra una ocasió de balanç vital i la consciència del temps hi és omnipresent: “Des de ben jove m’he sentit/una au anellada pel temps.” Ens hi parla, a més, de la ferida que deixa dins seu una relació amorosa tan apassionada com fugaç amb una pianista de Ratisbona: “La brasa d’un amor efímer/ –el més intens que has viscut mai–/ que et deixa la cremada al cor./ Ella no tornarà.

Mai més.” Dolorosament en conclou: “Passarà avall, aigua d’un riu/ de vida que vas creure una època/ que et menaria enllà del temps”, fins al punt d’anotar: “Que no m’esquinci més la pell/ del pit, del cor, aquest desig./ No vull més marques, no. Cap més.” Això no obstant, L’anell es tanca afirmant, contra la solitud, “la il·lusió que algú –en la fosca,/ silenciós– es queda sempre/ al meu costat fins que la llum/ comença a revelar el nou dia.” El text s’articula sobre un sol poema d’alè llarg on es combinen la narració i la reflexió i on l’autor insereix altres poemes que hi queden relligats d’una manera perfecta.

Hi trobem tankes (Tankes del roure a l’hivern a muntanya), però també sonets, cançons, balades (una esfereïda Balada del setge de la ciutat) i fins i tot una querella entre la finestra quadrada i l’ull de bou (“Finestres vull. Que vull veure la vida!”).Com a bon carnerià, Llavina fa dins L’anell un treball lingüístic exquisit, no tan sols per la riquesa de recursos que fa servir (ja des de l’inici: “Abans que s’envesprís el dia”), sinó per la precisió amb què s’expressa.

Jordi Llavina és, però, sobretot un poeta de fites molt altes que, des d’un talent indiscutible, practica l’exigència en la construcció. .