Escriure per comprendre

Si Joan Triadú l’encertava quan es referia al segle XX com un Segle d’Or de la literatura catalana, cal celebrar que el segle XXI hagi consolidat, gràcies al talent dels joves autors, l’alta qualitat de la nostra producció literària. Hi ha, doncs, continuïtat en l’excel·lència.

I en poesia això passa per un combat incansable amb la paraula per extreure’n la plenitud del foc i de la llàgrima, del goig més absolut i la desolació més esfereïda, perquè els versos esdevinguin aquella “última casa de misericòrdia” que volia Joan Margarit. El poeta escriu sovint per comprendre, per comprendre’s, però també per compartir, perquè els qui s’acostin als seus textos trobin en la lectura una invitació a ser, a existir més intensament.

En aquesta ocasió em vull aturar en el darrer llibre de Montserrat Rodés, Tot és altre, una obra que ens impressiona profundament pel tractament que l’autora hi fa de la transformació i la reconstrucció incessant de la identitat. Amb el pas dels anys adquirim una percepció creixent dels canvis que s’han anat produint dins nostre en les edats successives.

Des de la lucidesa que ens aporten les experiències que anem incorporant a la nostra mirada, però també des de la distància que aprenem a establir respecte a l’immediat, ens esforcem a interpretar millor qui som i el que ens vincula als altres, al paisatge, al planeta, a l’univers. La poesia de Montserrat Rodés ens recorda, posem per cas, que “potser només hi ets de pas” i ens parla de la inquietud i un cert vertigen que ens colpeixen quan ens adonem com ens anem desprenent de la llum (“No esperava res més/ que el somni que no torna”), com “dins teu, mor el temps” i el sentiment de nostàlgia o el pes feixuc de les absències es fan més quotidians: “És hora de franquejar/ tots els contorns de l’absència.” Montserrat Rodés ens en parla serenament i ho fa amb poemes breus, de versos cisellats amb mà precisa, amb un llenguatge tensat com un arc que aspira a la diana de l’exactitud, però que encara més anhela la veritat, nua, però no pas freda, sinó amb la densa humanitat que teixirà un vincle decisiu, essencial entre Montserrat Rodés i els qui es capbussin en l’aventura extraordinària, corprenedora de llegir-la.