Uns béns compartibles

Marià Manent (1898-1988) i Marià Villangómez (1913-2002), autors reconeguts amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1985 i 1989, respectivament, van ser dues personalitats importants de la nostra vida cultural. Tots dos van tenir una trajectòria literària en què van alternar la construcció d’obra pròpia amb una dedicació exigent i persistent a la traducció. Si Manent ho feia des de Catalunya, Villangómez ho feia des d’Eivissa.

Allunyats del protagonisme públic, del barroquisme ampul·lós o del joc experimental, Manent i Villangómez eren escriptors d’un sòlid bagatge cultural i d’una honestedat i una coherència exemplars. Veritables humanistes, van orientar la seva literatura cap al rigor, l’austeritat, la contenció i la claredat, des d’una vinculació essencial amb la natura i una vocació reflexiva, d’elaboració intel·lectual i de bellesa formal que els acostava als postulats del Noucentisme i del Simbolisme, però des d’una aproximació del tot personal. Com que vivien separats pel mar, van mantenir una correspondència.

Recentment, Neus Giménez Tur ha publicat les cartes que van intercanviar: Uns béns compartibles: l’epistolari de Marià Manent i Marià Villangómez (1954-1987), un títol que remet al d’un dels llibres més destacats de Villangómez, Els béns incompartibles (1954). Homes més aviat reservats i poc proclius a la vida social, van fer d’aquest intercanvi epistolar una ocasió de fraternitat, d’encoratjament mutu i d’afirmació d’una sensibilitat en què es reconeixien. L’any 1954, Manent escrivia a Villangómez sobre Els béns incompartibles: “Té una admirable unitat, tot i la riquesa d’estímuls i d’imatges.

La profunda generositat que és a la rel de tota creació artística genuïna anima aquests poemes inoblidables, fa perfectament compartibles els béns que el poeta tenia per un heretatge intransferible, emmurallat en la seva singularitat última”. . L’any 1975 Villangómez elogiava així El vel de Maia. Dietari de la guerra civil (1936-1939), amb què Manent havia guanyat el Premi Josep Pla de 1974: “Llibre de precisió, d’un gran art d’escriptor, d’emoció expressada amb sobrietat”.