Nàufrags

“El temps del cos és una fletxa que no torna mai enrere”, escriu Joan Duran i Ferrer al seu llibre Menjaràs pols. Ho fa a Nínive, un dels catorze relats del volum, protagonitzats majoritàriament per personatges femenins que d’alguna manera se senten vençuts per la vida, una percepció que, com ens diu Duran, “comença quan reconeixes que mai no seràs qui havies volgut ser”. Joan Duran és un dels nostres autors més sòlids i consistents.

Ho ha acreditat amb una trajectòria avalada per premis prestigiosos i per publicacions en vers i en prosa que han merescut l’atenció i l’elogi de la crítica. Ara ens proposa Menjaràs pols, un títol amb reminiscències bíbliques. Deixem-ho clar: Menjaràs pols és una obra escrita amb mà precisa i exigent que demana una lectura atenta i que deixa una forta petjada als qui s’hi endinsen.

Aquestes narracions de Joan Duran tenen capes de pell diverses i no admeten ni la precipitació ni la indiferència. Duran hi excel·leix en la construcció dels perfils, però també en les descripcions (“El dia ha mort dins la gangrena de la nit”), en les imatges (“La por és un oli espès i lent, quasi compacte”) i en la gestió del ritme amb què els esdeveniments se succeeixen. Per les pàgines de Menjaràs pols trobem figures esquinçades en escenaris de vegades sòrdids (prostitutes, actrius de cinema pornogràfic, víctimes d’abusos sexuals, un cos abandonat a la platja després d’una mort violenta...).

A Menjaràs pols Duran ens ofereix una aproximació reflexiva, crítica i a cops descarnada, sense concessions, a una realitat que en ocasions s’amaga o s’ignora. Menjaràs pols ens parla de ferida i de nostàlgia, de consciència dolorosa de la pèrdua, que en un dels relats es visualitza en el mar d’Aral, desertitzat. Un altre dels rostres que adopta el llibre és el d’un cert fatalisme: “No es coneixen, potser, i per això s’apropen: dos cossos en caiguda lliure, submisos a la força de l’última gravetat que exhibeix, impúdic, l’instint de sobreviure.” I tanmateix arreu alena una mirada commoguda que manté encès el compromís amb l’existència i la capacitat de sentir.

Duran tanca el seu text amb uns versos de Màrius Sampere: “Sí, ja sé/ que viure és provar-ho infinites vegades.”.