Si entra boira no tendré on anar

Nascut i arrelat a Santanyí, no gaire lluny del mar, Antoni Vidal Ferrando és una de les veus més profundes i colpidores de la nostra literatura, amb una obra molt personal i d’una gran exigència, tant en poesia com en narrativa. Entre les seves publicacions recents, escau esmentar el poemari Si entra boira no tendré on anar. Antoni Vidal Ferrando hi denuncia la decadència ètica, la violència gratuïta, la destrucció de la natura.

A Si entra boira no tendré on anar, l’autor alterna poemes sense rima i proses poètiques i hi planteja un balanç vital on conflueixen tendresa i desolació. El poeta ens impressiona amb la duresa desesperançada de versos com “Primer ens usurparen els boscs, les reserves / d’aigua dolça, el llegat dels difunts, /.../ Demà tot serà seu. Entraran dins les cases/ i ens llançaran al fang”.

Arrecerat en el territori fràgil i fecund de la memòria, hi evoca els seus pares (“Són efluvis, ecos llunyans / i amorosos dels pares”), la seva besàvia (“A vegades ho pens: / ¿Com eren els seus ulls, com eren els seus besos?”) o els seus viatges (“Un dia, Rosa, tornarem a París. / Tu duràs un turbant color maragda / com el cel dels teus ulls”). Si entra boira no tendré on anar és un volum escrit des de la fragilitat i des de l’anhel de bellesa: “Cada nit els batecs del gran cor del mar / ressonen entre els murs del cementeri”, “les raons d’aquell noi que cada estiu caminava descalç com qui trepitja estels”.

Vidal Ferrando ens convida a la lucidesa, però també a la sensibilitat: “Mentre el sol dansa dins els ulls dels insectes / les hores semblen cignes que s’allunyen / a través del repòs de les aigües d’un llac.” En la literatura de Vidal Ferrando és perceptible un treball minuciós i subtil del llenguatge des de l’esforç persistent per fer-ne l’expressió del més essencial i íntim de nosaltres mateixos, de la vida manifestant-se a través nostre. A Si entra boira no tendré on anar s’hi refereix així: “Les paraules coneixen els equívocs / i els desordres que oculten els miralls.” El llibre es tanca amb uns versos ferits que ens interpel·len: “De la volta del cel caurà un silenci / esbalaïdor de ganivets i líquens. Llavors / l’atansament final, maregassa.”