Les ocultacions

Si al seu llibre Ameba Anna Gual ens confrontava amb el trajecte físic i emocional que comporta l’embaràs, a Les ocultacions ens obre la porta a la convivència amb els absents i amb l’experiència dolorosa d’un avortament. Les ocultacions constitueix un viatge de 47 poemes, un nombre persistent en els llibres d’Anna Gual, que ens remet al nombre atòmic corresponent a l’Argent (Ag). Hi ha reflexió exigent i descarnada i una proximitat amb les forces de la natura, que de vegades es torna dura, feréstega, però mai exempta de lirisme.

El seu vitalisme (“Il·lumina’m/ allò que no veuré mai”) de vegades esdevé agrest (“Per la manera/ com trepitgi les plantes/ em reconeixeràs”). I això la connecta amb el que és intuïtiu (“Cal intuir, no mirar”), misteriós (“Abraçarem tots els misteris”), irracional: “Diuen que em crec/ una trinxera/ però que ells han vist/ que per dins soc/ un jaciment de marbre blanc/ i tot és pur/ i res hi sobra” o “En la llarga nit de les runes/ se’t demanarà que obris les mans”. La seva escriptura esdevé ara i adés deliberadament enigmàtica: “Ella ho sabia:/ hi ha certes coses/ que s’han d’amagar;/ les altres també” o “Allò que narrem/ viu a la cara oposada/ d’allò que passa”.

Però alhora hi ha una poderosa consideració intel·lectual del mot (“Existir és excavar”) i una aposta per la construcció cultural: “Llegia llibres,/ comprava llibres, subratllava llibres(...)/Al llit de mort, davant l’absència de llibres,/ li insistien: No en vols cap, de llibre?”/ i ell feia que no amb el cap, somrient,/ i amb les mans girava el full del llibre final”. I hi podem associar la reflexió que duu a terme sobre el fet literari i el seu sentit. En són un clar exponent els poemes L’angúnia (“Llavors per a qui escriure,/ si no és per emparar algú?/(...)/Escric per abrigar-vos/(...)/Escriuré per deixar dit/ que vaig intentar fracassar”) o L’òliba (“És evident que una persona/ que escriu sempre és un ocell./ O coneixes/ alguna persona/ que escrigui i que,/ al mateix temps,/ no voli?”).

La poesia d’Anna Gual té l’ambició i el coratge de la millor literatura: “He pujat a la muntanya de les certeses/ i he cremat totes les que porten el meu nom”.