Magnicidi

Eduard Sanahuja és una de les personalitats literàries més sòlides de la seva generació. Professor de Didàctica de la llengua i la literatura de la Universitat de Barcelona, va fundar-hi amb Jordi Virallonga l’Aula de Poesia. Ara ha publicat el volum de poesia Magnicidi, una obra escrita amb honestedat, una mirada crítica sobre el món des d’un pensament lúcid, que es projecta en uns versos reflexius i concloents que ens interpel·len, que ens despullen i que qüestionen refugis i seguretats aparents.

De l’eix que configura Magnicidi ens parla el títol triat per l’autor per al conjunt, però també ho fan poemes com Potser hi ha un déu: “Potser hi ha un déu,/ però no parlem en la mateixa llengua./Mai no ens ha entès/(...)/No li tremola/ la mà que mou els fils/ del magnicidi./ (...)/ En el xamfrà del dia,/ em moro/ ara que he après a viure.” En un viatge a través de la memòria i un cert balanç vital, a cavall entre l’escepticisme i la tendresa, els poemes, amb finals sovint magistrals, ens colpeixen com sagetes que emergeixen del silenci per expressar veritats ineludibles: “En el fracàs el món es veu més clar./ És de l’humus d’on neixen les paraules”. Hi percebem un anhel de retorn a la natura, un reconeixement en la matèria: “Som un sol mort/ aquella oliva i jo”. Sanahuja ens parla sense guarniments ni subterfugis, afrontant el repte de tensar el mot perquè plasmi la forma autèntica del que és i del que sent, la seva experiència literària personal, que és alhora una aventura formal i intel·lectual: “No crec en mi/ però crec en el que escric./ Crec que demà és un dia d’ahir./ Crec que un final és un final, un punt”, “La llum, a la vellesa,/ és una cortesia,/ una pietat del sol”.

Des d’un humanisme profund que reivindica i proclama la consciència de fragilitat i la solidaritat necessària, Sanahuja ens convida a participar d’un llegat que ens vincula: “La vida neix de peu i mor descalça./ La teva mà és un pes, el cos d’un altre”. I pertot reconeixem la veu inquietant, encesa del poeta: “Fa un no sé què/ d’abisme i de mercuri/ amb la destral de glaç/ al cor dels arbres/ i la destral de sang/ damunt del llit”. A Magnicidi hi ha una saviesa que no es resigna, que afirma la voluntat de goig.