Existir i escriure

Per a un escriptor és impensable la vida sense la literatura. Així, doncs, no ens poden sorprendre aquests versos de Jaume C. Pons Alorda dins el seu llibre recent Mil súmmums: “Existir/ i escriure/ són/ el mateix:/ una festa/ entre/ tenebres.” I en un poema previ del mateix volum anota, intuïtiu: “Si /ara /es/cric /és /per/què /en /un /al/tre /món /al/gú /ha /dit /el /meu/ nom.

/Tots /som /l’altre.” Però el fet literari no es completa fins que no hi ha un lector. Per això més endavant hi trobem: “Ara/existim: /quan jo escric això /i tu em llegeixes”, en un poema que es tanca així: “Desitgem-nos text.” Mil súmmums relliga experiència personal i construcció literària: “Si llegeixes/aquest poema/amb moltíssima /atenció/ sentiràs/ la rialla/ de la meva filla” i s’hi fa present una constant reflexió sobre el sentit de l’escriptura: “Uns quants/ dels meus poemes/ contenen/ l’autodestrucció/ i d’altres/ la incontinència/ del furor” o “sempre m’he dat/ radicalment/ ben a través/ dels meus llibres: /el meu/ tribut al món/ per part/ d’un esquar-/terat/ i re/ partit/ que no/ mor mai”. Jaume C.

Pons Alorda hi adopta de vegades el llenguatge sapiencial de l’aforisme (“No fer res/ pot ser el més/ important/ de qualsevol/ dia”), però sense mai esdevenir solemne, perquè la ironia hi entra en joc: “S’és essent/ La mort constant/ de la poesia/ (és el que) / manté la poesia/ amb vida”. La devoció apassionada que Jaume C. Pons Alorda demostra per la vida (“hauríem d’anar aplaudint/ tota l’estona/ l’espectacle d’existir”) no l’eximeix, ben al contrari, d’un compromís cívic i ètic (“Aquest/ poema/ silencia/ neofeixistes”) i d’un cert escepticisme, a cops desesperançat (“Va pensar/ que les coses/ no marxaven/ cap a la devastació/ sinó que eren/ devastació” o “Mai no hi ha supervivents./ Tan sols morts que fan veure que viuen/ una mica més que els altres”).

A Mil súmmums, Pons Alorda s’interroga sobre la condició espiritual (“Si tots miram amb atenció,/ potser ens trobarem, /tossudament,/ en el sagrat”), però esquivant-hi tota severitat i amb un saludable aire transgressor i iconoclasta: “Madona del part/ I jo voldria/ que en el futur/ se m’atribuïssin/ molts més pecats/ que els que he comès.”.