Fer-ne ara

La poesia constitueix sovint un destil·lat del que hem viscut. Certament, d’entrada de l’existència de qui l’ha escrita, però, si ens referim a la millor literatura, també s’hi sent interpel·lat qui la llegeix, perquè s’hi pot reconèixer o perquè el que transmet ens commou profundament. És el que succeeix amb l’obra de Josep M. Sala-Valldaura, d’una gran contenció expressiva i d’un lirisme intens: “Si cada volta més ombra/ cada vegada menys cos.” N’és un clar exponent el seu darrer llibre, Refer el no-res, que estructura en tres parts amb noms prou significatius –Runes, Restes i Vestigis–, i amb uns poemes d’inici i tancament. Retrobem el títol en un vers del poema Radiació espectral: “Refer el no-res i fer-ne ara”, que ens remet a un anhel de reconstrucció des de la consciència del temps, on oblit i memòria convergeixen en una percepció de naufragi. Davant de la fatiga del cos, de les pèrdues que van esdevenint-se, ens colpeix la perplexitat i ens esforcem a retenir el que més essencial ha estat per a nosaltres. Les paraules ens hi ajuden. Si la veu poètica de Josep M. Sala-Valldaura és tan consistent i singular és perquè la lucidesa exigent i la sensibilitat subtil s’hi uneixen per expressar un missatge d’un humanisme autèntic, perquè, des de la seva condició d’intel·lectual, la reflexió hi enlaira l’emoció i la fa més universal. Josep M. Sala-Valldaura escriu, partint de Jordi de Sant Jordi, aquests versos impressionants: “Home de terra i fang, ombra de vida,/ llum de la mort”, un desemparament que retrobem a “I admirem les runes,/ els paisatges desolats de la memòria” o a “quin no-res obre les mans/ i abriga el silenci de la runa i els morts?” Josep M. Sala-Valldaura, que ens ofereix una mirada crítica sobre la realitat, constata amb dolor: “Sense contorn,/ el perímetre de l’absència/ va creixent” i ens convida a saber anar-nos desprenent del que ens envolta i del que som: “Són d’altri els records que no saps si són teus”, mentre comprenem fins a quin punt en el que som perdura el que altres, abans de nosaltres, van experimentar: “Sents al cor i a les mans/ el tacte tossut d’un esforç ancestral”. Hi afegeix: “És a la mirada del llop/ on cal llegir els segles/ que ens encalcen.”.