Nous estudis de llengua

Nascut l’any 1959, no vaig tenir l’oportunitat d’aprendre català a l’escola. Ho vaig fer amb El català en fitxes en una autoedició de Josep Ruaix i Vinyet i el Curs superior de gramàtica catalana de Jeroni Marvà, pseudònim d’Artur Martorell i Emili Vallès, publicat per Barcino. Des d’aleshores les obres de Josep Ruaix m’han acompanyat i el seu criteri constitueix per a mi una referència ben fonamentada en matèria de llengua.

Ara l’Editorial Claret ens ofereix en un magnífic volum els Nous estudis de llengua, en què Ruaix reprèn, actualitza i amplia el que l’any 2016 havia publicat com a Estudis de llengua. Sense estar escrit com una gramàtica, l’articulació del text i els índexs que el completen permeten de fer-ne una valuosíssima eina de consulta sobre aspectes de fonètica i ortografia, morfosintaxi, lèxic o estilística. Les indicacions i orientacions que conté ens ajuden a evitar errors en citacions incorrectes d’altres llengües, a comprendre com convé datar un document, quin és l’ús que hem de fer dels pronoms en i hi, com cal utilitzar els pronoms en perífrasis.

Josep Ruaix ens hi aporta, a més, la seva mirada crítica sobre la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, incloent-hi aspectes com les normes relatives als accents diacrítics o a l’ús del guionet. En una etapa de la nostra llengua en què els factors demogràfics i tecnològics incrementen el risc que se n’afebleixi l’ús i que es difumini la percepció de genuïnitat i de qualitat expressiva, Josep Ruaix ens convida a pensar-hi. Observador infatigable, Ruaix coneix a fons les arrels i l’evolució del català, la seva diversitat en el territori i en els contextos d’ús i, a més, llegeix i escolta sempre amb atenció.

El seu bagatge és riquíssim, però no queda atrapat en una concepció romàntica i idealitzada del català, sinó que és partidari alhora de l’autenticitat i de la modernitat. Josep Ruaix sap que el futur de la llengua no passa per reconstruir-la a imitació de com s’usava a l’edat mitjana i que cal que sigui una eina útil per a les exigències de la societat actual, però al mateix temps reivindica –i hi coincideixo– que el sentit pràctic ha de ser compatible amb el respecte a la personalitat pròpia de la llengua.