Paradísia

Una de les fites culturals anuals més rellevants al País Valencià és la convocatòria dels Premis d’Octubre, vinculada a l’editorial 3i4 i al seu principal impulsor, Eliseu Climent. A la seva darrera edició l’obra guanyadora del Vicent Andrés Estellés de Poesia va ser Paradísia de Laia Llobera, una autora amb una trajectòria d’una gran coherència i dignitat, on trobem Llibre de revelacions, Certesa de la llum, Boscana o, juntament amb Kima Guitart, Cassandra. Paradísia s’inicia amb una explicació sobre l’herba de muntanya que rep aquest nom i un text de Pierre Teilhard de Chardin. El poemari s’estructura en tres parts, Líquens, Paradísia i Floratge i, mentre a la primera i a la tercera els poemes van numerats, a la segona duen un títol. Líquens, força breu, assumeix un paper introductori, i hi reconeixem la dimensió espiritual, el caràcter introspectiu, la contenció formal, el paper que hi té el llenguatge simbòlic i la força de la representació visual. La segona part, l’encapçala un vers de Joan Vinyoli i el poema Oració, que ens introdueix en l’essència del llibre: “Mudar dins el bosc,/germinar en el vent salvatge./ Al si de la creació”: una experiència mística de la natura. Laia Llobera ens commou amb la bellesa que transmet des de la seva profunda sensibilitat: “Tot és cos vestit de càntic/ i cada càntic es torna vent”. Al poema que dona nom al llibre escriu: “La por no sap qui ets,/ desconeix el desig de les mans”. A Trobar-se ens convida a la fraternitat: “Som presències/ connectades/ a d’altres presències connectades”. Arreu ens hi sentim embolcallats per imatges fascinants: “Secrets nabius del vent/ arbrant-se’m”, “Esquinçades a la terra sempre verge dels altars/ silencioses en les pedres solitàries de l’abisme”. A Paradísia alena l’esperança i una recerca constant de la llum, des de la celebració de la vida i el reconeixement en el paisatge: “Em respiren/ pell endins/ criatures i ocelles.//Estimant aquesta terra/ encerco la font,/ encerco meravelles”. La darrera part del volum, Floratge, introduïda amb un fragment del poeta i místic sufí Rumí (“Recorda/ d’on va sorgir/ la ràfega d’alè”), conté dinou apunts, espurnes alhora líriques i reflexives que ens porten a un viatge interior.