Rodolfo del Hoyo

Entre els autors catalans nascuts als anys cinquanta, Rodolfo del Hoyo ocupa un lloc singular. Recentment ha fet 70 anys i s’ha publicat l’antologia de la seva poesia L’intèrpret i el caminant (1986-2022) i el llibre de narracions L’estora. Nascut a Barcelona la seva família s’instal·la a Santa Coloma de Gramenet, on ha viscut des d’aleshores. De pares castellanoparlants, va aprendre català al carrer i ha esdevingut un referent important de la literatura catalana dins de la seva generació. Ha excel·lit com a poeta i com a narrador. Em vull aturar en el seu darrer volum de relats, L’estora. Es tracta d’un recull en què Rodolfo del Hoyo combina breus històries situades en el territori de l’absurd, que cerquen la nostra perplexitat, però també la nostra reflexió, i narracions en què els protagonistes se senten atrapats entre la solitud i el desig. Configurem la nostra existència a partir de rutines i certeses aparents, a cavall entre el somni, la memòria i l’oblit. I els malsons recreen el lligam entre el que imaginem i el que és, fins al punt que incideixen en la nostra percepció del que s’esdevé. Els nostres anhels i les nostres temences sovint ens expliquen millor que l’ordre damunt del qual estructurem els nostres dies. A L’estora Rodolfo del Hoyo anota: “Els records acaben sent fantasies que construïm per ajudar-nos a viure.” No som pas robots que enregistren i reprodueixen el que ha succeït. Interpretem el passat des d’una mirada subjectiva, sovint des d’una justificació del nostre present, per fer encaixar el que vam ser i el que voldríem haver estat. Del Hoyo hi afegeix: “Potser els records s’adapten a les nostres necessitats i la vida recordada no és la vida viscuda.” Però acostumem a recordar només una petita part del que hem experimentat. Del Hoyo es demana: “Perdem el que no recordem?” O roman d’una manera oculta fins que una circumstància imprevista projecta la llum sobre el que havia quedat en penombra dins nostre? Aquests relats ens en parlen i al mateix temps tracten de la inclinació a fugir de nosaltres mateixos, a esquivar el nostre propi rostre. Rodolfo del Hoyo ens aproxima, a més, la solitud que ens és de vegades l’últim refugi: “El silenci era el mirall de la soledat.”