Les cendres de Pasolini

Pier Paolo Pasolini (1922-1975) és una de les personalitats més brillants i influents del segle XX. La seva petjada en el món del cinema i de la literatura és profunda i duradora. Ens en parla Jaume C. Pons Alorda en un volum interessantíssim amb aquest títol Les cendres de Pasolini. Pons Alorda hi ha aplegat un conjunt d’apunts heterogenis que ens conviden a una aproximació calidoscòpica a l’obra i la trajectòria de Pasolini. Al pòrtic de Les cendres de Pasolini, hi podem llegir: “una cultura no és una conservació de carbons morts, sinó una forma de preservar el foc.” A Pasolini no hi ha cendres mortes, sinó vivents. Com assenyala Pons Alorda, “Pier Paolo Pasolini no acaba mai de morir del tot.” A través de Les cendres de Pasolini seguim un itinerari per les etapes i les fites més significatives de la trajectòria de Pasolini, però més que davant d’una biografia, ens trobem davant d’un magnífic retrat. I hi podem resseguir la vinculació a la cultura catalana, que arrenca l’any 1947 amb una antologia de poesia, Fiori di poeti catalani, en col·laboració amb el poeta i eclesiàstic Carles Cardó, i culminarà l’any de la seva mort, quan el descobrim visitant Salvador Dalí o fent una ruta verdagueriana pel Pirineu. Però Pons Alorda ens acosta també testimonis de les seves estades de 1964 i 1965 a Barcelona i posa en relleu la força inspiradora que hi han cercat Blai Bonet o Lluís Calvo. Però també n’han begut els seus traductors al català, cineastes com Albert Serra i altres escriptors. Les cendres de Pasolini ens ofereixen, a més, un ventall de poemes i proses de Pons Alorda que emergeixen del món de Pasolini: “jo crec que insistir és la salvació,/ jo sé que l’entusiasme ho salva tot,/ fins i tot els mals temps i també el món”. Com ens recorda Pons Alorda, “Per a Pier Paolo Pasolini escandalitzar era un dret i ser escandalitzat, un plaer”. En un dels seus poemes va escriure: “Cal cremar per arribar/ devastats a l’últim foc”. Crític amb la societat del seu temps, la corrupció, la manca d’ideals, l’aristocràcia de la ineptitud, Pasolini, home d’esquerres, reivindicava les classes populars i els valors abandonats d’un món rural en sintonia amb la natura i amb una consciència ètica.