Galop de sang

Joan Duran ens parla del “torrent desbridat del temps” dins Galop de sang, novel·la d’un escriptor que ha excel·lit tant en prosa com en vers i que ens proposa endinsar-nos en una societat atrapada en una desruralització veloç. Morts dramàtiques capgiren i consumen destins i desdibuixen escenaris de seguretat fonamentats en hàbits ancestrals i savieses heretades. Joan Duran es demana: “és possible, escapar de l’argument que som?” La irrupció de les drogues i d’una urbanització accelerada enderroca un món que preservava equilibris tenaçment construïts. Com si es tractés del joc de la xarranca, anem seguint a les pàgines del volum les caselles, que Joan Duran associa a quadres singulars de pintors i que configuren un itinerari que ens duu des del convincent retrat psicològic d’un noi al llindar d’un abisme que pressentim arreu. Galop de sang és una obra per assaborir-la sense presses, amb el goig de la paraula precisa i ben trenada i una densitat emocional que colpeix amb força des del començament. Hi percebem la lluita per descobrir la veritat, la determinació dolorosa d’afrontar-la. Joan Duran hi escriu: “la veritat, que és com l’aigua neta i la ventada més clara, dormita al fons d’un clot que encara s’ha de fer.” I planta davant nostre el dolor que produeix la crueltat que, dissimulada o no, ens envolta, a cops indefugible: “Que la naturalesa és així, Roger, molt puta.” Tot sembla que dugui a la devastació, però la degradació ho precipita. A Galop de sang Joan Duran aconsegueix cisellar personatges amb densitat humana, sense dissimular-ne les fragilitats. Ho fa amb una prosa treballada amb mà exigent d’artesà de la paraula, que hi adquireix una poderosa capacitat expressiva. Joan Duran ens hi embolcalla per crear una atmosfera angoixant, amb un ritme ajustat a cada moment del relat. Hi constatem, a més, pertot el narrador que descriu magistralment “la llum era d’un taronja esgotat” i el poeta reflexiu i sensual: “M’artigo. M’alzino. Te m’envesques. M’arraïmo de corall. Fruito i te’m dono amb les formes descurades i violentes d’un nèctar espès.” Galop de sang es tanca amb el poema Xarranca de Sònia Moll: “Me n’esborres els nombres/ sota el peu coix/ i jo/ em perdo”.