Sobre la mesura

Segons Ferrater Mora, si la continuïtat i el seny són, en certa manera, virtuts col·lectives, la mesura és sobretot una categoria de l’individu. No hi ha, efectivament, pobles mesurats. I afirma que “tots els pobles, pel sol fet de ser-ho, per la senzilla raó de constituir una col·lectivitat, tenen una irreprimible tendència a la violència i a la desmesura. Això és encara més cert quan es pertany a l’inquiet eixam dels pobles europeus, que semblen no poder subsistir més que en el desassossec, la torbació i el canvi”. Recordem que això ho escrivia el 1944.

Crec, però, que en general els catalans hem seguit bastant la vella sentència grega “en res, massa”, una vella sentència que es repeteix des de fa segles en les ribes de la Mediterrània. I aquí ve a tomb recordar que el món mediterrani ha estat el món clàssic de la mesura. Tot i que també és ben cert que en la nostra història, inserida en la dels pobles mediterranis, també hi ha hagut innumerables desmesures. Però, vaja, en general, som històricament gent mesurada, que, tot i que no som hereus de l’home grec, sí que ho som de l’home antic, com fins i tot va reconèixer en el seu dia Ortega y Gasset.

Els catalans, en general, hem estat poc amants de l’exageració, l’hem combatuda, i no hem estat gaire partidaris de portar quelcom fins a les darreres conseqüències. Avui en dia, podem dir que la nostra societat defensa encara aquests valors? No ens agraden gaire les hipèrboles? Allò que veiem a la superfície ens amaga la consciència de fons? Em sembla que són preguntes que ens hem de fer, i em temo que hi ha unes quantes respostes positives a les qüestions proposades.Tot i així, i en la línia de refús del romanticisme ja assenyalada en l’article anterior, em sembla que els catalans continuem tenint una predilecció manifesta per les realitats concretes, tot buscant un equilibri inestable entre el pes de la raó i l’exaltació del sentiment, tot decantant-nos més cap a la primera.Ara bé, aquest concepte de mesura només es pot valorar i només funciona quan hi ha un fet o un principi al qual s’aplica, quan existeix una realitat on es pot sostenir. No hi ha un concepte teòric de mesura, només compta la seva aplicació pràctica.De fet, als catalans ens inquieta allò que existeix sense forma, allò que existeix sense matèria damunt la qual pugui sustentar-se. Això explica que hi hagi pocs místics i que siguem poc donats a la intel·ligència especulativa.

La mesura és comptabilitat i càlcul més que no pas elucubració i envolada. Això també explica que les bases de l’art, per exemple, s’hagin basat en el domini de la tècnica i en l’amor a l’obra ben feta.Ens agradaria trobar el punt mitjà de les coses, aquell equilibri just entre l’art i la indústria, entre la realitat concreta i l’abstracta, entre la utilitat i la bellesa, entre la matèria i la forma. Per això, tenim tan bons dissenyadors?

Els catalans ens lliurem difícilment a la realitat afectiva i sensible, i intentem sempre atenuar la corba de les emocions amb les brusques separacions introduïdes per la intel·ligència.

La mesura ha de ser limitada i fecunda. Si els catalans defugim els excessos és perquè volem el terreny acotat i que l’acció sigui eficaç. Això comporta que siguem antiutòpics, no perquè ens tanquem en nosaltres mateixos, sinó perquè volem transformar allò que es troba al nostre abast, més enllà de qualsevol gesticulació vana i de qualsevol utopia. L’objectivitat i l’eficàcia són els dos eixos de la mesura. Perquè la mesura es nodreix d’aquests elements i alhora es manifesta a través seu. La mesura té voluntat d’exclusió d’allò que considera un excés, tot guardant respecte per allò que ha exclòs.

El català, continua sent mesurat? No anem lliscant cap a la polarització? La tolerància o l’empatia es practiquen prou i de forma generalitzada? Hem passat a ser utòpics? La sentimentalitat guanya terreny? Vet aquí algunes qüestions que deixo a la consideració del lector.