Sobre el pacte

Quan penso en la capacitat per a pactar, en la capacitat històricament desenvolupada dels catalans pel pacte sempre acabo anant a parar als textos de Jaume Vicens Vives. Sobretot em ve instintivament al cap la seva Notícia de Catalunya (Edicions 62, 2022), un llibre editat en català el 1954, i que fou el més venut d’aquelles festes de Nadal, cosa que significa que fou una publicació oportuna i, a sobre, insòlita en l’ombrívol panorama de la primera postguerra. Un text que va escriure amb la voluntat de penetrar a fons en el cor del nostre ésser col·lectiu.

Perquè tal com ell escrivia: “Alguns no són prou valents per a esteranyinar la finestra i fer que un devessall de llum ho esclareixi tot i ens permeti de veure què hi ha de veritat en el rebost de la nostra cultura.” El mestre va aportar valentia i llum, a veure si ara us la sé transmetre.El pactisme als catalans ens ve de lluny. De fet, el sentit de la nostra societat medieval ja disposava de la capacitat i voluntat de pactar; en la línia que el pacte del poble amb la sobirania havia de regular l’ordenació humana i política. En aquells temps, quan dues persones s’aplegaven per tal d’oferir-se, respectivament, protecció i servei, cadascuna sabia fins on arribava la seva protecció o retribució.

D’antuvi, només calgué la paraula bescanviada, després hi intervingueren els notaris amb tinter i ploma.Perquè, en essència, pacte és fidelitat. Fidelitat respectiva de mestres i fadrins, d’amos i jornalers, de governants i governats. I només poden ser fidels, en el sentit que puguin donar i prestar testimoniatge de fidelitat, les persones lliures.

Franquesa i llibertat, vet aquí les arrels del pactisme català.Tot i que el mateix Vicens Vives ja ens advertia amb mentalitat preclara que “només la puja de l’onada en massa de població d’aquesta darrera època, combinada amb l’establiment d’elements forasters en la nostra terra, no ben assimilats, ha submergit l’ideal perenne en les relacions polítiques i socials catalanes sota les frívoles capes d’unes fórmules universals de submissió o d’irresponsabilitat col·lectiva. Però en el fons de la nostra ànima continuem adscrits a la llei del pacte, que és per damunt de tot, una llei moral”.En l’estat actual de la nostra societat, i atenent a la seva composició i al seu bagatge cultural i moral, ¿podem continuar parlant de la idea de pacte com una idea cabdal de capteniment dels catalans? Crec que avui en dia caldria avançar cap a un pactisme Catalunya endins i un pactisme Catalunya enfora.Catalunya endins hauríem de reconquerir els ideals de franquesa i llibertat en les relacions entre persones, entre col·lectius, i entre persones i col·lectius. Cal refer la idea de sobiranies compartides, de sobirania compartida entre empleadors i empleats, entre governants i governats.

Cal aprofundir en la idea de respecte, i abolir la concepció de senyor i súbdit. Un dels drames de l’hora present (conseqüència de no haver fet els debats que tocaven i quan tocaven) és que hem passat de la condició de súbdit a la d’usuari, sense haver estat mai plenament ciutadans.Quan el governant considera algú súbdit o usuari li falta, habitualment, al respecte, perquè només li reconeix deures o drets, respectivament, però no el respecta com a persona franca i lliure conscient dels seus drets i deures. I quan tu estableixes o permets relacions amb els governants en què adoptes papers de submissió o d’irresponsabilitat, estàs acceptant, en el fons i en la forma, un eventual maltractament.Per això, ens cal treballar per refer un pacte Catalunya endins, per tal que es respectin els consensos bàsics que ens han conformat històricament com a poble i per tal que tornin a ser compartits.

D’altra banda, ens cal repensar i refer pactes Catalunya enfora. Uns eventuals pactes que han de significar el respecte a la paraula donada (amb notaris si escau), sota les premisses de franquesa i llibertat de les parts. Qualsevol altre tipus de pacte és engany o quixotada.