Sobre la confiança

La confiança és un sentiment respecte d’altres persones que, de fet, indica la creença que aquestes compliran els acords, ja siguin tàcits o explícits, en què es basa una determinada relació, o bé que seran capaces de realitzar una tasca concreta. La nostra societat, com qualsevol altra, es basa en l’establiment d’uns lligams de confiança mínims que permeten tant la convivència com l’establiment de normes comunament acceptades.

A nivell individual, les persones que són capaces de generar confiança acostumen a tenir més poder, perquè poden influir en els altres. El grau de confiança està associat a la predictibilitat de la conducta, a tenir uns bons dots de comunicador i a la possibilitat de generar empatia (recordem-ho un cop més, el grau superior de la tolerància). Aquest nivell de confiança es reforça amb les experiències concretes, doncs, una persona que ha demostrat ser digna de confiança, tendirà a suscitar-ne uns majors nivells. Per això, en funció de les experiències passades, hi ha persones que tenen dificultats per a confiar en tercers. D’altra banda, la confiança en un mateix és un dels components bàsics de l’autoestima, un combustible bàsic per a anar per la vida.

Els catalans, tradicionalment, hem estat homes de paraula i dels fets que l’acompanyen, i aquesta confiança en la paraula donada ha estat la base de molts negocis, sobretot en l’àmbit rural i en la primera industrialització.Si no hi ha proves en contrari, normalment en la relació interpersonal la confiança continua sent la base de les nostres relacions socials. Ara, si una persona, per experiències passades, ha perdut el crèdit per a poder-hi confiar, li serà molt difícil recuperar-lo, perquè en aquests casos la memòria és persistent i l’alarma sona quan et proposa algun tracte.

Ara bé, si parlem del conjunt del col·lectiu, diria que els catalans com a grup, i a través de la Història, ens hem anat tornant més desconfiats. Sobretot amb tot allò que ve de l’Estat que ens governa, perquè han estat moltes les promeses que no s’han complert, molts els projectes presentats i no executats, moltes les pluges de milions anunciades a bombo i platerets que mai no ens han mullat, moltes les propostes i plans de millora que s’han quedat en un calaix. I, malauradament, no és l’Administració central l’única que ha tingut aquests comportaments. N’hi ha que n’han après ràpid, potser massa i tot.Per tant, tinc tendència a pensar que els catalans com a col·lectiu continuem tenint confiança en les nostres relacions immediates (amb les excepcions que cadascú consideri oportunes), però que ens hem tornat bàsicament desconfiats davant les promeses de determinats emissors.

La confiança també és d’aquells valors que cal anar edificant a poc a poc i en base a l’experiència, però que pot desaparèixer de cop en base a un mal pas. No és l’únic valor que es mou en aquests paràmetres, però és un dels més sensibles.Però aquest nivell de desconfiança, que insisteixo no es dona tant en les relacions individu a individu, ve de lluny. El 1700, diversos erudits van fundar a Barcelona la denominada Acadèmia dels Desconfiats o Acadèmia Desconfiada, una entitat que promovia l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes, i que integraren militars, eclesiàstics i nobles que van abraçar, en general, la causa austriacista durant la Guerra de Successió. El lema d’aquesta Acadèmia era Tuta, quia diffidens, que es podria traduir com a “Segura, perquè desconfia”. Potser, doncs, la desconfiança ens acompanya des de fa temps, perquè és la nostra manera de garantir-nos una certa seguretat.Ara bé, aquesta Acadèmia es va poder bastir gràcies a la confiança entre els seus membres. Llavors, de qui desconfiaven? Em sembla que dels mateixos que encara molts catalans desconfiem avui. És gràcies al conreu de tot allò que ens pot donar seguretat i autoestima que ens en sortirem. Com ja predicaven els Desconfiats fa més de tres-cents anys.