Sobre la igualtat

En els frontons de totes les institucions republicanes a França hi senyoreja la divisa “Llibertat, igualtat, fraternitat”. Aquest fou el lema de la Revolució Francesa, tot i que no va esdevenir el lema de la República Francesa fins a l’any 1946, quan va figurar a l’articulat de la Constitució de l’efímera Quarta República. Si agafem la paraula del mig d’aquest trípode –igualtat–, crec que s’ha d’entendre en el sentit que la llei és la mateixa per a tots, que no hi ha cap diferència de drets o de deures entre els ciutadans, i que, com a derivada, cal que tothom contribueixi a les despeses públiques en la mesura de les seves possibilitats.

Aquest principi volia, doncs, posar fi als privilegis de l’Antic Règim.L’aplicació d’aquest principi no ha estat pacífica. De fet, fins al 1945, és a dir, fins a l’Alliberament, les dones no van adquirir el dret de vot a França i altres grups ètnics, diferents o minoritaris, van haver de lluitar, i continuen fent-ho, pel reconeixement dels seus drets, entre d’altres, a la igualtat de tracte.La plasmació pràctica d’aquest concepte d’igualtat només és possible en un país conformat per ciutadans lliures. De ciutadans que se saben receptors i agents de drets i de deures, envers ells mateixos i envers la col·lectivitat.

I de ciutadans lliures, en el sentit que no estan sotmesos a les vel·leïtats de persones, i sobretot de servidors públics, que tenen actituds o que prenen decisions segons els paràmetres de l’Antic Règim, és a dir, amb arbitrarietat, abús o discriminació. Aquestes actituds, per allò que ens és fàcil observar, són encara massa presents en el nostre entorn.L’exercici efectiu d’aquest principi està lligat tant a la llibertat com a la fraternitat. En efecte, per assegurar un acurat procés de gestió de la pluralitat, que caracteritza la nostra societat, cal la definició d’un marc de garanties d’exercici de les llibertats, individuals i col·lectives, en diferents àmbits d’interacció, amb l’única limitació de la protecció dels drets fonamentals per a totes les persones.Però massa sovint hi ha una lectura interessada i que té poc a veure amb els principis fins ara enunciats, que vol aparellar igualtat amb igualitarisme.

Aquest concepte, que té defensors i detractors, l’entenc com una mena de rebuig a l’alteritat, com una mena de negació de la complexitat i de les contradiccions inherents a la vida humana, com una cotilla que impedeix el desenvolupament de les altes capacitats dels individus i com un intent de reduir l’individu a formar part, acríticament i sense cap possibilitat de sobresortir d’una massa que pot acabar capant les aspiracions naturals cap a l’excel·lència. És un fenomen que es dona quan algú només vol ser reconegut en els seus drets, però que no vol que li siguin recordats els seus deures. Una actitud que cada cop es dona amb més freqüència entre nosaltres. O és la mentalitat que fa que siguin menystinguts conceptes com esforç, treball o progrés.

És una voluntat d’igualar per baix a tothom, procurant que ningú surti del lot. Tot això ens porta directament, i sense remissió, cap a la mediocritat. Si els conceptes que acabo d’enunciar són vistos com a sospitosos, o que s’ha de procurar no potenciar pels serveis públics, s’instal·la una mentalitat xata i igualitarista que acabarà produint uns individus i, per tant, una societat grisa i mediocre. És obvi que cal vetllar perquè ningú quedi enrere, que la societat no es pot basar en una mena de selecció natural dels més aptes o dels més dotats, però també és cert que, si no es primen l’esforç i el treball, ni el progrés ni el fet de viure junts podran continuar sent objectius de la nostra societat. Com tantes vegades, es tracta d’un joc d’equilibris.Estem preparats per afrontar aquest joc d’equilibris? La nostra societat és igualitària o igualitarista? Són encara l’esforç, el treball i la perseverança florons del caràcter dels catalans? .