Sobre la fraternitat

La tercera pota del lema de la Revolució Francesa, del lema republicà per excel·lència, fa menció a la fraternitat. Un concepte que ve directament del cristianisme. La fraternitat implica el deure envers l’altre; és la font sobre la qual s’asseu el principi de la solidaritat universal.

El concepte, com tot, ha evolucionat, i avui en dia potser hem passat, amb excessiva facilitat, de preocupar-nos per l’altre a la formulació de viure junts, i a la confecció conjunta de les regles per assegurar aquesta opció i aquesta oportunitat de viure junts, en tant que persones lliures i solidàries.

De la mateixa manera que en un article precedent assenyalava que potser hem de passar de la tolerància a l’empatia, potser també es tracta de passar de la fraternitat bipolar a un viure junts, a un viure sense neguits, en una societat multipolar.Les societats occidentals, i la catalana i la lleidatana no són diferents en aquest sentit, tenen com a principals problemes, segons les enquestes sociològiques, la seguretat, l’incivisme i la neteja i, en general, en aquest ordre.Són temes en què juguen molt les percepcions, però un nombre significatiu de ciutadans considera que viu en un ambient hostil, que pot evolucionar cap a ser perillós. Certament, hi ha apòstols de la predicació de la por, en concret a tot aquell o a tot allò que no és històricament conegut; però a l’altre costat també hi ha profetes del bonisme que no veuen ni volen veure els problemes creixents de convivència, i en alguns casos de violència, que travessen la nostra societat, i que fan molt difícil que viure junts pugui ser una aposta del conjunt de la societat.Ni amb els apòstols de la catàstrofe ni amb els profetes del laxisme podrem conformar una societat equilibrada, una societat de respectes mutus i d’oportunitats. I ho necessitem més que mai. Necessitem que tothom se senti partícip d’una col·lectivitat que vol acollir, que sap acollir, però que alhora sap que ha de fer respectar les normes que, a través dels segles, ens hem donat.

L’ocupació de l’espai públic sense cap mena de regles és un problema que no hauríem de deixar passar. Una de les conquestes democràtiques és que l’espai públic ens pertany a tots i que tots n’hem de poder gaudir. L’apropiació de determinats llocs, la impunitat amb què a vegades s’actua en aquest sentit, allunya el fet de poder compartir una identitat bàsica que hauria de ser comuna a tothom.

La manca d’arrelament en una identitat compartida està en la base de moltes actituds que danyen, o poden danyar, greument la convivència cívica.Conèixer, compartir i estimar una història comuna hauria de ser el sòcol sobre el qual bastir noves complicitats. És cert que la diversitat és un valor, però sense sòcol comú només és dispersió, només són individus o col·lectius que s’autoalimenten en autarquia. Sabem que altres societats ja s’han configurat com arxipèlags, on determinats col·lectius es constitueixen en una mena d’illes que tenen poc o cap contacte amb la resta d’illes, amb els altres grups socials, cadascun autoreferenciat per motiu d’origen, religió, orientació sexual, etc.No és el model de societat a què hauríem d’aspirar. Està molt lluny de la fraternitat, d’aquesta idea de viure junts, de compartir l’espai públic, de compartir un sòcol comú, de respectar les regles que ens hem anat donant entre tots i al llarg dels temps.Saint-Just considerava que existeix el dret a la felicitat pública. També ho crec, però aquest, com tots els drets, s’ha d’emprar i bastir amb la feina de cada dia. La felicitat pública hauria de ser el fruit de l’exercici de la fraternitat.

Les nostres societats estan més a prop de la felicitat pública o de l’arxipèlag? ¿Avancem cap a un mostrari d’illes autoreferenciades i gestionades autàrquicament o cap a bastir ponts a partir d’un sòcol comú, d’una voluntat afirmada i afermada per viure junts? De les respostes a aquestes qüestions en dependrà el nostre futur col·lectiu.