AMUNT I CRITS!
Sobre la rauxa
Jaume Vicens Vives, al capítol 11 de Notícia de Catalunya, que du per títol Els ressorts psicològics col·lectius, escriu que, “si ens examinem nosaltres mateixos des d’un punt de vista favorable, els catalans som homes feiners, constructius, reposats, previsors, capaços de trobar fórmules adequades al bon desenvolupament de les relacions privades i públiques”. Però, també constata que, a vegades, de sobte, aquestes qualitats semblen frenades, o capgirades, per una actitud en què es barregen l’exasperació i el sentimentalisme, l’arrauxament i la rebentada. I és just llavors quan perdem el sentit de la continuïtat, la visió de la justa proporció de les coses o l’exigència de la nostra responsabilitat.
Aquest factor que pot aparèixer de sobte ja havia estat descrit amb anterioritat, el 1953, per Jordi Pérez Ballestar, deixeble de Vicens Vives, quan establia quatre possibilitats de l’actitud típicament catalana davant la realitat. Segons ell, aquests punts cardinals de la nostra rosa dels temperaments eren el seny, l’embadaliment, la rebentada i el tot o res. L’arrauxament, al qual ens havíem referit abans, es troba a l’extrem oposat del bon capteniment, si entenem com a tal el seny més la mesura, que asseguren la continuïtat de la nostra manera de ser. De fet, és ben sabut que tot pol positiu en comporta un altre de negatiu, i, en aquest sentit, la rauxa s’oposa simultàniament al seny i a la mesura. Però del seny a la rauxa hi ha tot un itinerari a seguir.
Quan es forma una realitat espiritual diferent de la que hem acceptat durant anys, la primera reacció és de sorpresa. Estem llavors en plena fase d’embadaliment, és a dir, estem sorpresos davant d’allò que no podem copsar, que se’ns escapa. I ens resistim a admetre un món que és molt diferent del nostre habitual. Ara, tan bon punt podem projectar-nos fora de nosaltres mateixos podem reaccionar de dues maneres diferents: si el nou món ens plau, quedem captivats per la nova imatge mental, i quedem encisats.
I és en l’encisament on es reflecteix el sensualisme dels catalans. Som capaços de seguir, amb entusiasme i delit, sense defugir cap sacrifici, les banderes de l’encís; i ens mobilitzem en massa i comencem a arborar-nos col·lectivament. Tot l’egoisme que ens fa esquerps i sorruts s’escorre per les escletxes de l’amor als més nobles ideals.Però quan la realitat no ens agrada, llavors sorgeixen l’enyor i la rebentada.
L’enyor es basa a trobar a mancar quelcom que ens havia captivat, i contra l’enyorança no hi poden res ni el seny ni la mesura. Això pot donar lloc a diversos succedanis socials, que es manifesten en entusiasmes incomprensibles per les coses més localistes o impensades.
A mesura que el caliu de l’enyor es transforma en flamarada, pot aparèixer la rebentada. La rebentada consisteix a girar-se d’esquena a tot allò que omple la nostra existència, siguin encertades o no les raons emprades. Però també pot ser un crit a favor de l’autenticitat del país, una manifestació de desconfiança contra l’engany.
Semblances Des del començament de l’any (des del 4 de gener), l’Antoni Gelonch ha vingut publicant una sèrie d’articles sobre la conformació de la nostra societat basada en l’anàlisi de les formes de vida. I ho ha fet sota el paraigua dels mots Amunt i crits. L’estiu és un bon moment per fer coses diferents de les que es fan durant l’any, i momentàniament aquests articles els reprendrà a mitjans del mes de setembre, quan pràcticament tothom ja s’hagi incorporat als seus quefers quotidians. Durant l’agost i mig setembre, inaugurarà una nova secció, Semblances, en la qual ens farà viure les seves vivències respecte de gent que ha conegut o amb qui ha tingut alguna mena d’intercanvi. Esperem que aquests articles de Semblances us facin passar bones estones.