Sobre el civisme

Si hi ha un tema sobre el qual quasi tothom opina, i que permet solemnes pontificacions, és el civisme, o, si ho agafem en sentit oposat, l’incivisme, al qual ens referirem en l’article de la setmana que ve.

Civisme deriva del mot llatí civis i designa el respecte i la dedicació del ciutadà envers la comunitat, la seva comunitat, la comunitat en què viu, i, alhora, designa el respecte dels seus consensos i normatives. Aquests consensos i normatives formen un conjunt de pautes de conducta, escrites o no, que volen regular la vida en societat i facilitar el viure junts.El civisme implica respecte de la cosa pública, de la cosa i de la casa comuna, que és la ciutat, i alhora representa l’afirmació personal d’una consciència pública, de la voluntat de viure en societat que hem anat bastint amb el temps i que hem decidit respectar lliurement. La ciutadania, que és la representació política del civisme, implica el coneixement dels propis drets i també dels deures davant la societat i respecte a tercers.L’interès per la virtut cívica va començar amb les repúbliques d’Atenes i de Roma. La seva definició fou objecte d’atenció per part de Sòcrates i Plató en la incipient democràcia atenesa, i fou també objecte d’interès per part de filòsofs morals com ara Ciceró, i d’historiadors, com Tàcit, Plutarc i Livi.

En els temps de la transició cap a l’imperi romà, es va considerar que la pèrdua de llibertat es devia a la manca de virtut cívica dels seus contemporanis.Els humanistes renaixentistes van voler restablir l’ideal de la virtut cívica mitjançant l’educació. El concepte de ciutadania, per a ells, es basava en la conversa cívica, en el comportament civilitzat i en el treball. Per als il·lustrats i els revolucionaris del segle XVIII, calia conrear creences, interessos i hàbits específics entre els ciutadans, perquè si no es feia es corria el risc de caure en règims autoritaris, basats en la llei del més fort. Montesquieu, per exemple, parlava “d’un amor de les lleis que exigeix una preferència contínua de l’interès públic al propi”.Cal distingir, però, civisme de bones maneres i modals, que són hàbits de comportament que adoptem respecte dels altres en el context de les relacions privades. En aquest sentit, alguns barregen el concepte de civisme amb altres conceptes, que hi poden estar més o menys relacionats, com ara l’amabilitat, la cortesia o les gràcies socials (com el comportament o l’elegància), però que per a mi no tenen res a veure amb el civisme.

Em referiré a aquests conceptes en un proper article sobre la urbanitat.Civisme és, doncs, el respecte i la dedicació dels ciutadans envers el comú, envers la comunitat on viuen. Respecte que implica l’observança d’una sèrie de pautes de conducta que faciliten viure junts. Civisme lliga malament amb individualisme, i això en aquesta època d’exacerbació del jo és una dificultat major i afegida.Civisme és, també, el respecte d’allò que és de tots, el respecte dels espais comuns, però també el respecte de la individualitat i de la privacitat, i la no-intromissió en aquests espais, per qualsevol sistema que els pugui violentar.I civisme també significa que els ciutadans lliures respecten les virtuts cíviques i són coneixedors i sostenen els seus drets i deures. I això només es pot assegurar amb el conreu de l’educació, el treball i el comportament civilitzat.Moltes vegades, massa vegades, ens és donat de contemplar actituds i comportaments que no tenen res a veure amb aquestes virtuts, amb aquesta feina personal d’anteposar l’interès públic al propi.

Això dificulta enormement la viabilitat de viure junts, amb respecte i assossegament compartits. Massa sovint ens topem amb reietons que són molt conscients dels seus drets, però que abominen dels seus deures, uns deures que, precisament, fan possible la vida en societat.No tenim en la nostra societat massa individus, i fins i tot col·lectius, que només volen que es reconeguin els seus drets però que no volen ni sentir a parlar dels seus deures? No hi ha massa màniga ampla respecte del compliment real dels deures? No hem abandonat massa les virtuts cíviques?