Sobre l’incivisme

Escrivia en l’article de la setmana passada que es parla molt sobre el civisme, però per a ser lleials amb allò que escolto al meu voltant, potser hauríem de concloure que es parla encara més de l’incivisme.

L’incivisme és un mot, un concepte, un terme general que serveix per a identificar un comportament social que està mancat de civisme.També en aquest cas, el mot deriva del llatí, en aquest cas incivilis, i significa aquella manera de ser i de fer que no és digna d’un ciutadà.

L’incivisme té múltiples cares, i es pot establir el seu grau de perillositat en una escala que comença per la grolleria; i continua per la manca de respecte als febles o a membres de minories; per la manca de respecte a qualsevol persona pel seu origen, condició sexual, ètnia o religió; pel no respecte de l’espai comú, de la possibilitat de viure junts o d’una convivència civilitzada, que vol dir aquella comunament assumida i basada en consensos socials i normatives legalment adoptades; pel vandalisme, sovint exercit sense suc ni bruc, entès com element de desfogament personal o en grup; per la manca de respecte pel que fa a la tranquil·litat, al dret al repòs i al silenci; pel hooliganisme organitzat amb la finalitat de destruir o malmetre béns públics; pel consum de substàncies que pertorben la normal percepció de les coses; o per la pràctica d’actituds amenaçadores, provocadores o que volen infondre por, neguit o descompensacions emocionals.Evidentment, aquesta escala pot contemplar molts altres supòsits i cadascú la pot construir en funció de les seves prioritats, realitats i necessitats. Només he volgut assenyalar una sèrie de comportament incívics que dificulten, o poden dificultar, greument, la vida en societat.

En definitiva, es tracta d’atacs, de diferent grau d’intensitat i de pertorbació, a la noció de civisme, entès com a concepte estructurant de la societat.Incivisme que es presenta quan algú trenca deliberadament, de forma conscient o no, l’equilibri entre drets i deures; quan algú considera que li ha de ser respectat i assegurat l’exercici dels seus drets, però que no li consta o no li interessa constatar que també és subjecte de deures, si és que vol viure en una societat civilitzada; quan algú considera que es pot convertir en l’amo i senyor d’un determinat indret o d’una determinada situació; quan algú considera que ningú se li pot adreçar per a assenyalar-li que el seu comportament atempta contra la pràctica del viure junts; quan algú considera que l’ús de la violència de qualsevol tipus (verbal, física, per acció o de pensament) té una legitimitat que pot ser emprada segons li convingui; i, també ho és, quan els poders públics abandonen la seva funció formadora i punitiva enfront d’aquest tipus de comportaments.Un cert laxisme en el nostre sistema educatiu, denunciat per molts professors, que fa que cada cop es donin més comportaments incívics a les escoles; aquest sistema d’acontentar qualsevol demanda, sota els paràmetres d’immediatesa i gratuïtat, que es dona cada cop amb més freqüència en entorns familiars, eliminant qualsevol sistema d’enfortiment enfront de les frustracions de la vida; aquest menyspreu creixent per l’esforç i pel treball; aquesta agressivitat enfront de qualsevol tipus de correcció d’estils de vida lesius per al bé comú i per a la vida en societat; o la reclamació de suposats drets sota amenaça o coacció, també formen part del panorama de la degradació de les nostres virtuts cíviques.

Aquesta trista realitat s’ha convertit també en una qüestió política contemporània en molts estats del món, de manera que es publiquen estudis sobre l’incivisme en el discurs polític com a avantsala de l’apogeu esdevenidor de les hordes.¿La manca de respecte i d’assumpció dels consensos sobre el civisme ens durà a una mena de jungla, en què les bases de la nostra civilització es veuran amenaçades des de l’interior de la societat? Aquesta expansió constant i creixent per part de l’incivisme, ¿quin futur augura per a la idea de viure junts?