Sobre la urbanitat

En un article anterior, escrivia que cal distingir el civisme de les bones maneres i dels bons modals. Aquests darrers són hàbits de comportament que adoptem respecte dels altres en el context de les relacions privades. En aquest sentit, alguns barregen el concepte de civisme amb altres conceptes, que hi poden estar més o menys relacionats, com ara l’amabilitat, la cortesia o les gràcies socials (el comportament o l’elegància).

Aquestes bones maneres i bons modals els podríem encabir dins del concepte d’urbanitat, un concepte potser secundari, però al meu entendre prou significatiu i necessari, per a fer més viable, i confortable, la vida en societat, en societat civilitzada, és clar. Urbanitat és un concepte que fa referència al conjunt de comportaments socials adequats pel que fa al tracte amb els altres, que el suavitza i el facilita, i que s’adapta a cada context cultural.Tenir urbanitat significa que hom conviu en societat tot respectant la personalitat dels altres i que observa les normes de convivència i de tracte social, que són comunament acceptades i que han estat decantades pel pas del temps. Urbanitat deriva del llatí urbs, que designa la ciutat llatina, és a dir, la civitas en sentit estricte, constituïda pels ciutadans que viuen en ella, amb el seu propi límit sagrat i, per tant, consagrada als déus. L’urbs, per antonomàsia, era Roma.

No s’ha de confondre la urbanitat amb l’educació, tot i que ambdues tenen aspectes socials i morals que les fan indistingibles, però a part d’aquests aspectes, la urbanitat conrea l’estètica de les bones formes, una estètica variable segons el lloc i l’època.El principi bàsic de la urbanitat és el respecte, i això es pot declinar en evitar allò que pugui molestar els altres; en fer allò que és més segur i amable en relació a les altres persones; en atendre amb especial sensibilitat les persones amb capacitats diverses, de forma temporal o permanent; en mostrar especial respecte per les persones que ostenten una responsabilitat socialment reconeguda; en adaptar-se a la situació en cada moment; i en fer allò que sigui millor per a la preservació i millora del medi ambient.

De manera simplista s’ha associat sovint la urbanitat amb la nyoneria i la punició, fruit de males pràctiques educatives de temps pretèrits. En la sana negació d’aquest passat educatiu, autàrquic i autoritari, hem passat altre cop a aplicar la llei del pèndol. Els errors del passat no haurien de condicionar les necessitats del present.Em sembla obvi que el conreu del respecte, de la cortesia, de l’amabilitat i de les gràcies socials poden lubrificar unes relacions socials cada cop més tenses, i en les quals l’individualisme campa lliurement i sense fre. En el complicat equilibri entre el jo i el nosaltres, la urbanitat ens pot ajudar a evitar el xoc.Si tothom pot fer el que vulgui, apel·lant que paga impostos o que és el seu dret (com si el seu dret no estigués en relació amb el respecte dels drets dels altres), la vida en societat passarà de ser complexa a complicada o a impossible.

En aquest sentit, cal insistir molt en conceptes bàsics, però que massa sovint semblen abandonats: fer el possible per evitar els sorolls (a casa i a l’espai públic); tenir cura de la higiene personal, i no embrutar l’espai públic amb comportaments antihigiènics; no envair l’espai dels altres, emprant artefactes que dificulten la seva marxa o el seu repòs; procurar raonar abans d’enraonar; tenir cura dels animals de companyia i eliminar qualsevol deposició que facin a la via pública; respectar les voreres per als vianants; no destrossar el mobiliari urbà; arribar amb puntualitat a les cites i als actes públics, etc.Evidentment el llistat podria ser molt més llarg, i tothom podria fer el seu propi. Només he volgut portar a la vostra consideració algunes pautes que, al meu entendre, marcarien el respecte vers els altres i facilitarien la vida en comú. ¿En general, respectem prou les normes de convivència generalment acceptades i que han estat dissenyades per millorar el viure junts?