Sobre allò de què no es pot parlar

Quan vaig arribar a París per viure-hi, l’any 2006, em van recomanar de seguida que si era invitat a un àpat, de plaer o professional, hi havia alguns temes que era convenient que no sortissin. En concret, em van dir que no era adient parlar, ni a la taula ni a la sobretaula, de política, de diners, de sexe i de religió. Els contraris al capitalisme i a l’heteropatriarcat ja m’ho perdonaran, però les indicacions varen ser exactament aquestes.Vaig procurar seguir els consells, que sempre em van semblar un pèl exagerats, però certament no esmentar-los va fer que els àpats passessin plàcidament, sense ensurts destacables.Tornat ja fa un temps a viure a Catalunya, m’adono que alguns d’aquests temes tampoc no se’n pot parlar, ni en públic ni en privat.He exposat ja diverses vegades, en aquests articles i en conferències, que els catalans tenim un problema de sèrie, i és que no sabem debatre. No és una característica exclusivament nostra, però la tenim. En no haver fet els debats quan tocaven (la Reforma protestant, la Il·lustració, la fi de l’Antic Règim i la disputa Camus-Sartre, entre d’altres), la nostra capacitat d’articular el nostre pensament i d’entendre el de l’altre està força minvada. Malauradament, el nostre sistema escolar tampoc no ha ajudat en aquest sentit.Sigui com sigui, hi ha una sèrie de temes que susciten unes polaritzacions extremes en què s’arriba a perdre la raó, i tot per mantenir posicions ideològiques inflexibles que, sovint, no prenen en consideració els fets reals o els contorsionen fins que tinguin una aparença de semblança o d’aproximació als seus criteris.S’enraona més que no es raona, i l’insult o, àdhuc, l’amenaça sorgeixen amb una velocitat sorprenent de boques o de mans de persones que tenies per civilitzades. Això dificulta extraordinàriament la possibilitat de viure junts, i denota unes manques de tolerància i de generositat força extremes.Cadascú podrà fer la llista de les vegades que voluntàriament ha defugit un tema per no veure’s involucrat en una baralla, normalment verbal. I així, a poc a poc, es va abandonant el terreny als qui són més, o criden més, o intimiden més, i que, sovint, són els que menys raons tenen.Per la meva experiència, directa i a través de xarxes socials, hi ha cinc temes sobre els quals és molt difícil establir diàlegs que puguin fructificar. Són: a) El conflicte araboisraelià. b) Tot allò que està relacionat amb el catolicisme i la vida de l’Església. c) La realitat dels feminismes i de les lluites que porten incorporades. d) Els aspectes relacionats amb l’organització territorial de l’Estat. e) Els aspectes vinculats al flux i al fet migratori.Són cinc temes sobre els quals pràcticament tothom té un posicionament, però en què les postures estan molt polaritzades i és extremadament difícil ja no jugar el partit, sinó simplement delimitar el terreny de joc. I on, a més, no existeix autoritat arbitral, perquè les parts fa temps que hi han perdut tot tipus de confiança.Tot això tensiona la societat, dificulta el principi de viure junts, acantona les persones en posicions inflexibles, les allunya encara més, i desmoralitza els qui voldrien intentar trobar punts de connexió per tal d’avançar.Molts d’aquests punts tenen poc a veure amb el caràcter dels catalans, però sí que voldré tractar el tema del flux i dels fets migratoris, perquè em sembla que és un fet cabdal, quantitativament i qualitativament, per poder entendre cap a on poden anar la Lleida i la Catalunya de demà. Desitgeu-me sort!En definitiva, l’article d’avui volia reflexionar sobre el grau de polarització de la nostra societat, ara que en tenim exemples ben recents. Sobre tot allò de què no es pot parlar, si no vols prendre mal. I per plantejar-nos algunes qüestions que mereixeran resposta: ¿La societat catalana està molt polaritzada? ¿Més o menys que les societats del nostre voltant? I, ¿què podríem fer per rebaixar la tensió i parlar-nos argumentadament?