Sobre la immigració (i 4)

En els tres articles precedents he exposat a la consideració del lector dades sobre la immigració, la situació en el moment actual i les perspectives de futur. He cercat quina és la composició per origen nacional de la població catalana en general, i la de les comarques de Ponent i de l’Alt Pirineu i Aran en particular, i quines són les perspectives d’arribada de noves migracions fins a l’any 2050 i quin pot ser l’origen més raonable d’aquests migrants.

Però ara voldria fer algunes consideracions sobre el que això pot representar per a les formes de vida catalana.En el període 1999-2023, la població catalana s’ha incrementat un 28,5%, i en aquest mateix període, la de la demarcació de Lleida ho ha fet un 25,4%. Tal com assenyala Miquel Puig, “cap estat europeu ha experimentat un augment tan vertiginós de la població”, i això ve sent així des de l’any 1900.Els elements d’acollida de les dues grans migracions cap a Catalunya del segle XX s’han fet en condicions deficients, per una absoluta manca de poder polític i per unes polítiques contràries al coneixement de la nostra llengua i de la nostra cultura. L’acollida en aquest primer quart del segle XXI s’ha fet en condicions lleugerament diferents (migrat poder polític i asfíxia econòmica de l’autogovern), però tot fa preveure que els resultats no són millors, sinó que, ai las!, en força casos són iguals o pitjors.No tot depèn tampoc de les possibilitats d’acollida de la societat que reben persones d’altres orígens, sinó que també cal una voluntat d’adhesió per part d’aquestes persones als trets bàsics de la societat catalana, una adhesió que tampoc no s’ha donat sempre, i en alguns col·lectius s’ha actuat de forma directa i clara en sentit contrari. Això ha propiciat l’establiment de guetos i de societats separades per qüestió de llengua, cultura i vocació nacional. Hem construït en bona part un model a la francesa, sense la capacitat aglutinadora de la llengua i de les institucions republicanes, que són bàsicament l’escola i el sistema de protecció social.En alguns casos, i ben recentment, s’ha buscat sense treva l’afebliment dels llaços comunitaris i s’ha maldat per destruir els consensos que s’havien establert, bàsicament als anys 80 del segle XX. L’objectiu era, i en part s’ha aconseguit, descohesionar la societat i atacar els trets comuns.Atès que la immigració és un fet estructural, i que continuarà sent-ho en la perspectiva de l’any 2050, cal veure com podem avançar plegats cap a una societat cohesionada que, sense que impliqui renúncia al nostre patrimoni cultural, lingüístic i nacional comú, pugui adoptar noves modalitats d’entesa que facilitin el fet de viure junts. En aquest sentit, cal lluitar de forma decidida contra qualsevol tipus de comunitarisme (que és en la base d’interessades divisions i de moltes ignomínies) i, per fer-ho cal constatar que l’escola ha de jugar un paper capital per tal de fer emergir elements de cohesió, que, respectant les singularitats personals i col·lectives, no suposin, en cap cas, un atac frontal a la història i al model de societat que fins ara hem compartit els catalans.No serà fàcil, perquè en els diferents camps hi ha apòstols de la negació, partidaris de la separació per blocs, custodis de les essències i àrbitres de la raó. N’hi ha que busquen bocs expiatoris, n’hi ha que practiquen un llirisme que acaba diferenciant les bondats o maldats dels individus en funció dels seus orígens, i n’hi ha que ho veuen tot bé o malament en funció de qui ho faci.Contra això caldrà bona fe; treballar per cosir i recosir; aplicar la llei, i aplicar-la per igual a tothom; considerar totes les persones que integren la nostra societat com a ciutadans i, per tant, subjectes de drets i deures; vetllar pel funcionament de l’ascensor social; fomentar la igualtat d’oportunitats reals, en funció dels mèrits i del treball de cadascú, i impulsar l’adhesió a la legalitat vigent i als usos i costums que hem bastit i que ens possibiliten ser una societat civilitzada, en què el valor de l’individu, de cada persona (del gènere i amb l’orientació sexual que sigui), és l’eix superior i moral sobre el qual tot pivota.Caldrà fer polítiques actives per assolir aquests objectius, però n’hi ha una que ens serà indispensable, tot i que és difícil i complexa, i és tornar als bàsics: llengua-cultura-país, el trípode que aguanta la nostra societat, i que alguns irresponsables han volgut danyar.