Entreacte

Aquestes darreres setmanes he publicat quatre articles sobre la immigració. He procurat aportar-hi dades, previsions, tendències, possibilitats i dificultats, en la certesa que la immigració continuarà, que la nostra capacitat per procurar una integració digna és molt baixa, que hi ha posicions molt enquistades tant a favor com en contra, i que, vist en perspectiva, l’increment exponencial –i la seva rapidesa en el temps– de població d’origen estranger a Catalunya és un fet bastant singular en el context continental. Tot això pronostica un camí complex, de manera que només molt esforç, feina i voluntat, per part de totes les parts implicades, podran fer que viure junts es transformi en realitat positiva.Els altres temes que vaig esmentar en l’article Sobre allò de què no es pot parlar ja els he tractat d’una manera o altra en els ja més de quaranta articles que he anat publicant aquest 2023 a la secció Amunt i crits, i ara el que em plantejo és anar tancant carpetes i proposant algunes conclusions en els dos vectors de reflexió que vaig exposar el gener del 2023: com som els catalans i com som els lleidatans.Començaré per aquest darrer bloc i, en les setmanes que vindran, aniré presentant alguns senyals que identifiquen la societat lleidatana, la descripció d’algun tret de caràcter, i unes conclusions sobre com els lleidatans encarem la vida. En definitiva, amb quines formes de vida ens identifiquem ara que ja estem enllestint el primer quart del segle XXI.Al meu entendre, la societat lleidatana en el seu conjunt es caracteritza per tres senyals distintius, que l’emmotllen i la conformen:1) La manca d’autoestima.2) La manca de classe dirigent.3) La manca de generositat.M’agradaria que els portaestendards del lleidatanisme nostrat, tant sigui en la versió casposa com en la 2.0, esperessin una mica a lapidar-me, si més no, que esperessin a llegir els articles que publicaré les properes setmanes fixant la meva posició i explicant-ne els perquès.No hi cap societat, ni cap individu, que avanci sense fer una introspecció dels seus posicionaments, de la seva trajectòria i de la seva realitat. I és justament això el que voldria fer. I fer-ho com algú que ha mantingut sempre els lligams afectius amb la ciutat, però que ha viscut la major part de la seva vida fora, i que ara quan torna a residir-hi té interès per formar-se una opinió sobre allò que viu i veu.No tinc la pretensió de creure que descobriré la sopa d’all ni que estic en possessió de la veritat, de tota la veritat. Ans al contrari, faré aquest exercici des de l’amor a la Ciutat i als seus ciutadans, però sent ben conscient que només és la meva veritat, fruit de les meves preocupacions i anàlisis.Si, en general, tenim un problema en el sentit que massa poca gent escriu les seves memòries, també tenim un problema amb el fet que massa poca gent fa el pas d’analitzar els perquès, els coms, els quans i els quès de la societat en què viu. I aquestes anàlisis honestes, sinceres i desinteressades ens fan, al meu entendre, molta falta.Això és el que pretenc fer en els articles de les properes setmanes: explicar i explicar-me quins són els topalls més substancials de les formes de vida lleidatana avui en dia. Unes formes que són les nostres, i que són resultat alhora de les herències i d’un present que es dibuixa amb nous colors, amb noves amenaces i oportunitats, amb noves febleses i fortaleses. Res més, però tampoc res menys.Sé que es tracta també d’un exercici de risc que pot ser, voluntàriament o no, mal interpretat, que pot agradar o desagradar, en funció de les experiències o vivències de cadascú, però que em sembla necessari per endreçar-me a mi mateix i per intentar donar pistes de debat a la col·lectivitat.El lector assidu comprovarà que aquesta setmana, contràriament a allò que és habitual, no formulo preguntes al final de l’article. En la proximitat de Nadal, no són preguntes el que em sembla que cal formular. Nadal és la resposta a allò que tots tenim de bo en el fons del nostre cor. A tots, bon Nadal!