AMUNT I CRITS!
Sobre l’autoestima
dinamitzador cultural
Quan era petit, sobretot quan era adolescent, hi havia una frase que em superava, com també superava el meu pare, i que em continua superant, el “per a Lleida ja està bé”. En cinc paraules hom resumeix la impotència, l’estretor mental, la deixadesa, la manca d’energia, l’horitzó pla dels que la pronuncien.
Aquesta frase és la porta a no superar-se, a no esforçar-se, a no sortir del pou. Una frase que normalment va acompanyada d’una mena de queixa permanent, soterrada o no, segons la qual als lleidatans no ens estimen ni a Barcelona ni enlloc, i que tots s’alien contra nosaltres per impedir el nostre progrés, en qualsevol camp.És molt difícil lluitar contra les percepcions, sobretot si estan arrelades des de fa temps i hi ha gent que les adoba cada dia a través dels mitjans de comunicació o a la cua del pa o del supermercat.I aquestes percepcions són ideals per a l’autoconsum, perquè si per a Lleida ja està bé i no ens estimen, ni entenen ni volen entendre, doncs es continua recorrent a la rifeta, i qui dia passa any empeny. Aquesta mentalitat molt arrelada entre la menestralia, i bona part dels professionals liberals, fa que Lleida tingui, per exemple, el desastre urbanístic que té, o que no hi hagi entitats fortes, o que la línia de conducta sigui tants caps tants barrets, o que tot sigui sempre culpa d’uns altres.Els lleidatans tenim un greu problema d’autoestima, entesa com el sentiment objectiu de la mateixa col·lectivitat. La majoria de les persones i de les col·lectivitats sanes s’estimen elles mateixes, és a dir, tenen una autoestima saludable i positiva. Una autoestima deficient és indesitjable; però també ho és una autoestima massa elevada, que pot induir al narcisisme, a l’abús de llenguatge, a la violència de la superioritat o a la tirania de l’exemple, etc. A Lleida, i entre els lleidatans, l’autoestima és deficient. De manera que, si l’autoestima o estimació de la pròpia persona o col·lectivitat està estretament lligada amb la satisfacció subjectiva amb la vida que es desenvolupa, quan és deficient, hom pot caure en la depressió. Si els lleidatans milloréssim o féssim el possible per millorar la nostra autoestima, això seria causa i conseqüència d’unes bones relacions afectives amb nosaltres mateixos i entre nosaltres, i ens acabaria aportant resiliència, una virtut tan necessària avui en dia i cada dia més.Aquesta mena de depressió col·lectiva, per manca d’autoestima i resiliència, fa que la derivada sigui que molts diguin que no hi ha res a fer, que sempre ha estat així, que no ens estimaran mai, que estem al marge de tot, etc., etc. Això acaba conformant una manera de pensar i de fer pessimista, que costarà una mica d’aixecar. Ara bé, aquesta baixa autoestima és exclusivament culpa dels lleidatans? Rotundament no. Sempre he considerat que per ser estimat primer cal conèixer. I haurem de convenir que la gran majoria dels catalans no poden estimar les terres de Ponent simplement perquè no les coneixen ni fan res per conèixer-les. Quan preguntes a algú si coneix Lleida, la resposta més habitual és que “hi he passat”. Però passar-hi no implica res i, sens dubte, no aporta ni coneixement ni estima. Molts catalans són capaços d’anar a l’altra punta del món, però desconeixen el seu país. No dic amb tot això que no s’hagi de viatjar, de fet ho he practicat a bastament, però sí que dic que val la pena conèixer el romànic i el gòtic de la ciutat de Lleida, una paret de pedra seca de les Garrigues, el paisatge sec i aspre de la Segarra, l’exuberància fructícola del Pla d’Urgell, les cases senyorials i els castells de l’Urgell o la floració dels presseguers al Segrià.Ens calen accions decidides, propositives i positives que ens facin més visibles en el conjunt del país. No des de la queixa, sinó des de l’afirmació d’allò que pot interessar al conjunt del país. El mite de la Panadella s’ha de trencar en ambdós sentits. Els ponentins hem de proposar i hem d’arriscar per ser coneguts, i els catalans “vells” i orientals només haurien de poder dir que estimen Catalunya si coneixen les terres de Ponent i les valoren. Potser ens caldrà un Erasmus català per trencar aquestes barreres psicològiques.