Retorn sobre la generositat

Per tal que Lleida pugui disposar d’una classe dirigent ambiciosa, amb voluntat d’arrelament i perspectiva atemporal, cal que tinguem present un altre factor que ho dificulta força. Em refereixo al fet que, en general, em sembla que la gent som poc generosos, més enllà de l’estricte àmbit familiar o de les relacions més properes.Fruit potser d’una història multisecular de mancances, relliscades i ensopegades diverses, el caràcter de molts lleidatans és el d’una certa prevenció respecte de tot allò que sigui col·lectiu. Evidentment, se’m poden posar uns quants exemples d’actuacions que van en el sentit contrari, però, per a mi, la visió de conjunt és aquesta, malgrat el risc de ser injust amb algunes persones o entitats.

De tota manera, sort n’hi ha de tantes persones i de tants grups que treballen incansablement pel bé del conjunt de la societat, en qualsevol àmbit que ho facin, sigui el social, el cultural, l’esportiu, l’associatiu.. Sense la seva generositat, sense aquesta voluntat altruista de treballar sense desmai, tot seria més gris, trist, monòton i desvalgut. Tenim amb tots ells un deure permanent de gratitud.Però, per altra banda, tinc la sensació que, quan parlo amb algú sobre noves propostes d’activitats, les respostes oscil·len entre l’“això és molt difícil”, “això sempre s’ha fet així”, “no trobaràs gent per fer-ho” o “i jo què en trauré?” Res que ajudi gaire a l’engrescament i al llançament d’iniciatives.Em sobta sobretot aquesta necessitat de treure’n quelcom de personal, com si tinguessin la sensació que si no en treuen res, els altres pensaran que els estan prenent el pèl o bé els quartos. O ambdues coses alhora. Però atès que moltes de les activitats que es proposen només poden reeixir des de la voluntarietat altruista, aquests plantejaments les fan inviables o costoses i, per tant, efímeres. Sembla com si la remuneració emocional i cívica no contessin gaire.Això fa que algunes activitats siguin efímeres, perquè es volen fer amb un tal grau de perfecció o de sublimació, que s’acaben fent només una vegada i tothom que hi participa en queda exhaust, i no té ganes de repetir l’experiència. Això dificulta la continuïtat necessària a les activitats que es volen arrelar.

Lligat amb la manca de classe dirigent, em sorprèn la poca generositat, o si més no que desconec, de persones, grups i entitats que haurien d’exercir de motor i que a la pràctica no fan res, o poc, massa poc, pel teixit cultural, associatiu, esportiu o econòmic de la ciutat. Tot i que els mateixos puguin fer alhora grans proclames de lleidatanitat...

Aquesta no-implicació, o no suficient, amb la gent que fa o vol fer coses, no fa cap bé al comú, no treballa pel bé comú que aquest reguitzell d’entitats i d’activitats representa. És clar que en aquest tipus de comportament potser també hi té a veure l’absència d’una legislació favorable al mecenatge. I no hi ha legislació sobre el mecenatge perquè es parteix i es pateix el principi de desconfiança de les administracions públiques respecte dels administrats. Evidentment, això fa que arreli la sensació entre els ciutadans d’estar sempre sota sospita. Sota sospita d’un entramat legislatiu difícilment comprensible, contínuament canviant i que, quasi mai, no els beneficia. Amb aquestes premisses és difícil apel·lar a la generositat dels ciutadans. I, en canvi, sense aquesta generositat, sense aquesta predisposició al treball col·lectiu per a l’enriquiment comú, és difícil que una societat funcioni.És a aquesta generositat a la qual voldria apel·lar, a una generositat exigent, adaptada a afavorir tot allò que de bo ja hi ha, i que és bastant, i capaç de pensar objectius en gran, i de realitzar-los. Enviant a escampar la boira algunes rutines, que són més un fre que un estímul.

Aquesta apel·lació a la generositat no pot ser permanent, ni personalitzada, ni multidireccional ni sense contrapartides indirectes. Cal que el que es proposi tingui sentit, tingui garanties de constància i beneficiï el màxim nombre de persones possible, en un benefici que seria bo que no fos només estrictament material per a cap de les parts. Probablement, comportarà molta feina, eliminar estructures obsoletes, saber dir no, prioritzar. En qualsevol cas, i en soc conscient, tot això s’haurà de fer treballant de manera conjunta, constant i amb perspectiva.