Les migracions, problema i realitat (1)

Es tracta d’un tema cabdal per entendre els catalans d’ara i, encara, més probablement, els de demà. Per tant, he decidit que primer de tot parlin les xifres, per a saber on som.

El 1r de gener del 2022 hi havia a Catalunya 1.650.048 persones nascudes a l’estranger (el 21,2% del total de la població). D’aquestes, el 77% (1.271.810) eren persones amb nacionalitat estrangera: destacant un 31,6% d’europeus (dels quals, un 23,27% d’altres països de la Unió Europea i un 6% d’estats de l’Europa central i oriental), un 25,5% d’africans (amb un 19,44 del nord d’Àfrica i un 5,69% de l’Àfrica occidental), un 28,3% tenen passaport d’estats americans (un 19,49% d’Amèrica del Sud i un 5,72% d’Amèrica central), un 14,53% procedeixen de països asiàtics (amb un 7,67% d’Àsia del Sud-est i un 5,24% d’Àsia oriental) i un insignificant 0,08% de ciutadans amb passaport d’un estat d’Oceania. Del total, un 51,7% són homes i un 48,3% dones.És a dir, predominen els procedents d’altres països de la Unió Europea, seguits dels ciutadans amb passaport d’estats de l’Amèrica del Sud i del Nord d’Àfrica, quasi empatats, i dels ciutadans d’estats d’Àsia del sud-est.Si ho completem per nacionalitats, tenim que els 5 primers llocs del podi d’immigrants a Catalunya està format pel Marroc (235.278), Romania (86.528), Itàlia (76.826), Xina (63.228) i Pakistan (55.771). Segueixen Colòmbia, Hondures, França, Veneçuela i Perú.

Com es pot observar, l’estrangeria està integrada per persones molt diverses, procedents de tots els continents, però amb focus molt caracteritzats per països. Els procedents dels cinc primers estats esmentats representen el 40,7% del total de població estrangera a Catalunya, i els 10 primers representen el 57%. És a dir, al nostre país tenim persones de nacionalitat estrangera procedents de tots els països del món, però el conjunt està fortament polaritzat cap a determinats Estats.

D’altra banda, hem de tenir també present que 1.426.386 persones són estrangers que disposen de certificat de registre o d’una targeta de residència en vigor. D’aquests, 163.046 persones tenen entre 0 i 15 anys (l’11,4% del total), 1.181.882 tenen entre 16 i 64 anys (el 82,8%) i només 81.458 tenen 65 anys o més (el 5,8%). No cal dir que aquesta estratificació demogràfica no té res a veure amb la del conjunt dels catalans. Com tampoc no hi té gaire a veure el repartiment per sexe. Entre les persones estrangeres del grup esmentat el 52,5% són homes i el restant 47,5% són dones. Alhora, un altre fenomen a considerar és el nombre de població catalana resident a l’estranger. Doncs bé, l’any 2023 hi havia 367.367 persones en aquesta situació. Tot i que aquí cal tenir present que d’aquest total, 119.154 són persones nascudes a la mateixa Catalunya (el 32,4%), però que 173.900 ja són nascudes al mateix país de residència (el 47,3% del total). És a dir, ja estem parlant de segones generacions, com a mínim, de catalans residents en països tercers.I on resideixen aquests catalans a l’estranger? Un percentatge significatiu a la mateixa Unió Europea (el 33%), el 19,2% a la resta d’Europa (països extracomunitaris), un 1,5% a l’Àfrica, el 17% a l’Amèrica del Nord i central, el 25,7% a l’Amèrica del Sud, un esforçat 2,5% a Àsia i un residual 1% a Oceania. El destí dels catalans a l’estranger té, doncs, dos vectors clars: Europa (52,2%) i Amèrica (42,7%). La resta és només decoratiu.Pel que fa als països de residència d’aquests catalans a l’estranger, les cinc primeres places estan ocupades per França (53.119, 14,5% del total), el Regne Unit (32.866,  9% del total), l’Argentina (32.090, 8,7% del total), Alemanya (31.043, el 8,5%) i els Estats Units (25.359, i per tant un 7%). Això significa que dels residents catalans a l’estranger, el 47,7% del total viu en aquests 5 països. Al podi segueixen Mèxic (19.280), Suïssa (18.004), Andorra (16.395), Bèlgica (13.273) i el Brasil (13.047). Entre els deu estats esmentats viu el 69,5% dels catalans residents a l’estranger.

Per tant, tenim que alguns poden ser residents en aquests països per raons històriques (França, Argentina i Mèxic), altres per raons d’oportunitats laborals o lligades amb la recerca (Regne Unit, Alemanya, Estats Units, Suïssa, Andorra i Brasil) i altres per l’atracció de les institucions comunitàries (Bèlgica). Sense que aquesta adscripció majoritària no signifiqui que les raons no puguin estar barrejades.De moment hem plantat la major part de les xifres. En un proper article analitzarem el que això implica.